Svensk golfklubb

Ingen ytterligare information om Seves tillstånd kommer att offentliggöras, enligt önskemål från Ballesteros familj, uppger nyhetsbyrån AP.
Den förre superstjärnan kände sig enligt uppgift "dimmig" och förlorade medvetandet.
Den idag 51-årige Seve Ballesteros, som under flera år lidit av ryggproblem, drog sig defintivt tillbaka från tävlingsgolfen 2007. Han har under sin framgångsrika karriär vunnit 50 segrar på Europatouren och fem majortitlar. Han valdes in i golfens Hall of Fame 1999.

För fjärde året i rad minskar antalet medlemmar i svenska golfklubbar. Totalt är nu 521 980 svenskar aktiva medlemmar i någon svensk golfklubb, en minskning med två procent jämfört med 2007. Störst är återigen bortfallet bland juniorerna.

DE TRASLADU

Amics i companys tots.

Us comunico que, tal i com us vaig dir, em trasladu. He buscat un blog més petit, potser no tan elegant i compartit per tal d'estalviar quatre calers. La crisi m'ha vençut.

He llogat aquest blog a una empresa de pinsos sueca que el farà servir de magatzem.

Si algú em busca em trobarà cardan maranya a www.xiscadegardi.blogspot.com
ens hi veiem.

MALEÏDA CRISIS...

Amics, van maldades.

Fa mesos que se'n parlar. Veiem a la televisió les cares d'en Solbes, en Bush, en Feiner i tota la comitiva de finances i economia del món mundial (a exepció dels de Dubai que els li sua tot) que fan carona. No dormen, pateixen i poc a poc n'observem una aparença més austera. Ja vesteixen com nosaltres, no porten joies, ni gomina, ni punys de camisa, ni rolex. Van com nosaltres perquè han volgut ser els primers en el gest "d'estrenyes" el cinturó. Pobre gent... I nosaltres, la gent de carrer que no ho acabem de notar. Fins i tot, començo a pensar que l'ona expansiva del que ells n'anomenen ressessió arribi a fer trontollar les valentes i robustes economies familiars. Ai mare, només de pensar-hi... I els de la borsa? i els constructors? i les immobiliaries? Pobre gent, que sempre hagin de rebre els més dèbils.

Des del meu blog, m'agradaria fer una crida a la reflexió. Recordo fa uns anys, en motiu del tsunami del dia de sant Esteve que va assolar l'illa de Sumatra (Indonèsia) la gent ens vam mobilitzar en la recaptació de recursos per a l'ajuda dels demnificats. Va ser un gest preciós. Els catalans, malgrat la més que merescuda fama de garrepes dins el generós estat Espanyol, vam ser la comunitat que més va aconseguir recollir. Debem ser garrepes sensibles, deu ser això. Bé, doncs al que anava. M'agradaria que aquesta vegada ens mobilitzéssim tots plegats per apuntalar aquests agents econòmics i politicoeconòmics que tant estan patint per salvaguardar-nos d'aquesta maleïda, injusta i imprevisible crisi econòmica atribuïble fàcilment a ETA, en Pepe Rubianes, els qui van cremar fotos del rei i fins i tot a la revista El Jueves.

Doncs bé, no patiu que ja hi he pensat. Tinc tota una colla d'accions dirigides a aquesta gent.

1. La pancarta de barraques (així de passada tanquem el tema ditxós de què collons hi posem). Una lona de punta a punta d'escenari que posi alguna cosa com ara... "CAP RESSESSIÓ SENSE RESPOSTA"

2. Posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu d'aconseguir que TV3 dediqui la marató d'aquest any a aquest sector tan injustament desafavorit. Ja em sembla que ho veig. Un reportatge de fins a quin punt el conceller Castells es veu obligat a reutilitzar fins a 3 vegades la mateixa maquineta d'afeitar "d'usar i llençar", o de la gent del consell d'administració de "La Caixa" (parlem ara???) celebrant el sopar de nadal a la zona de picnic del parc de la Ciutadella fent un YOPONGO (yopongo una coca, yopongo unes croquetes, yopongo unes birres...). Tot plegat seria tan emotiu que dubto que algú es pogués negar a rescar-se la butxaca encara que fos una miqueta.

3. Realitzar una recollida de firmes autoritzant a la classe dirigent a augmentar-nos una mica la sempre petita pressió fiscal per tal d'oxigenar-los un pèl la seva malaurada economia.

4. Proposo també que tothom utilitzi els caixers automàtics aliens a la seva entitat bancària per tal de contribuïr a fer-los més lleuger el mal tràngol, pobrets. Si, les comissions que cobren són insignificants però, una mica meva una mica teva, una mica d'en Mastegatatxes, una mica del Comité d'Orriols, una miqueta d'en Simu, d'en Pep Mendoza... acabaran fent un "força" per a la bona gent de les caixes i bancs.

Jo, pobre de mi, ben poc que n'entenc d'economia, però sóc un tio sensible i palpo les coses. Creieu-me, aquesta gent ho passa malament. Els qui sigueu creients, si us plau, dediqueu les vostres oracions a polítics, banquers, constructors importants, inversors de borsa, els mai prou reconeguts especuladors... Feu-ho per caritat cristiana o a la fè que us guii.

Jo m'estic plantejant fer un gest d'estalvi econòmic. M'estic plantejant compartir blog per mirar d'estalviar una mica i poder enviar el sobrant a aquesta pobre gent. En tot cas, si em traslladés de blog a un compartit o més petit, ja us ho faria saber.

A LA VINYA DEL SENYOR...

Sovint aquesta frase serveis d'explicació davant la perplexitat que produeix observar el fer o viure de certa fauna. I és que per increïble o peculiar que ens pugui semblar una persona, de ben segur que no gaire lluny d'ella n'hi podem trobar una d'encara més increïble i sorprenent.

Avui parlaré d'aquell tipus de persones sembla no tenir altra missió entre la humanitat que recordar en tot moment aquells aspectes de la vida que hom desitjaria que no existissin o que foren diferents.

RELAT NÚM 1.

Et lleves un matí i et mires al mirall. Et veus més gras del normal. Comences a treure la roba d'estiu perquè fa dies que deixes rodanxes de suor a la d'hivern (signe inequívoc de que és hora de canvi d'armari) i quan t'emproves les teves bermudes preferides t'adones que el botó no corda. Però no és allò que li costa tancar, no. Senzillament falten tres dits per arribar a casar el botó amb el trau. Et deprimeixes, les tornes a plegar i les deixes al fons de l'armari. De mica en mica, hi vas tornant a desar tota la roba d'estiu mentre pretens consolar-te pensant que l'estiu que ve et tornarà a anar bé, perquè tens un pla infalible de dieta, una voluntat que aquesta vegada no et fallarà. Durant l'hivern ja notaves que la roba t'anava quedant petita, que els texans t'apretaven, que les camises justejaven, però no fins al punt de no poder aprofitar el vestuari estival. Bé, com que només és cosa d'un estiu... perquè segur segur que el següent l'iniciaràs com un fideu, decideixes posar-te un dia més la roba d'hivern i sortir a comprar un parell de pantalons curts i camisetes d'un parell de talles més. És llavors quan l'enemic ataca!!!

Surts de casa, encamines cap a veure en Quel de Podium i qui et trobes? A ELL. Fa mesos que no el veus, molts i després d'una breu salutació s'inicia un diàleg que comença amb un estracanada del tipus...

ELL: Hòstia tio, t'has posat com una truja, no?"

La mare que et va parir gossàs, per això no t'he trobat a faltar (penses tu). I respons amb un tímid...

TU o JO: Pse.... Potser una mica...
ELL: Hòstia una mica, dius... Tio, ara en sèrio, quan peses?
TU o JO: Pff... mira, no sé, fa temps que no em peso
ELL: Hòstia, no m'extranya, jo tampoc tindria collons de fer-ho...

Aquest diàleg mires d'acabar-lo ràpid tot desitjant tardar a tornar-lo a veure tot exterioritzant-li desitjos de sort i interioritzant-li un grapat de misèries. Això si, l'any que vé, que estaràs com un fideu, serà el primer a qui aniràs a buscar.


RELAT NÚM 2

Avui voldria no haver-me llevat. Sense la Magda no em fa cap il·lusió fer-ho. Em pensava que els matins de diumenge eren genials. Et lleves a mig matí, passes per can Blanch a comprar 5 kg de diari, El Jueves i si toca, La Revista de Banyoles. Baixes a plaça i t'incorpores a la cua de Can Carbó d'on en surts amb el pa i un parell de criosants per berenar. Entres a l'Ataneu, l'Antònia ja sap el que vols de cada setmana. T'asseus a llegir la premsa tot esperant l'esmorzar. Llavors, si sobra una horeta abans d'anar a casa els pares a dinar, toca agafar la bossa i d'esport i cap al club a fer una sauna. Aprofito per dir que la sauna del club, i qui en sigui usuari ho pot certificar, és un espai digne d'una pel·lícula de l'Albert Serra (altrament dit director comercial) o si més no, d'un escrit de blog.

Però això no té cap sentit sense la Magda. Fer tot això m'agrada, però amb ella. Conscient que s'ha de fer un esforç, em llevo, em vesteixo i m'obligo a mantenir una rutina i a reprendre les rendes de la meva vida, ara en solitari. Baixo al carrer, obro el cotxe i hi deixo la bossa d'esport per no haver de pujar altre cop tornant d'esmorzar. Tanco la porta quan de sobte sento un xiulet que em resulta familiar. ELL!!!

ELL: Nano, què fas?
JO: Bé, res, deixo la bossa al cotxe que després niré a la sauna.
ELL: Hòstia guay, tio. Et veig prou bé, perquè... "bueno" ja saps, a Banyoles tot se sap... Com ho portes?
JO: El què? Ah, bé, na fent.
ELL: Mira, no sé, però jo tot això vostre ho veia molt estrany. La Magda és de família burgesa i de molta pasta i a part és tota una metgesa, en canvi tu... "Bueno" ja m'entens, que sóu de mons diferents, i vulguis que no, això s'acaba imposant per molt que es vulgui evitar. A part, és molt difícil una relació amb una pava que està tan bona que té tot Déu tirant-li la canya. A més, això de la Magda i en Simu ja feia temps que es veia a venir. Molt colegues molt coleguies però...No sé, potser fan més l'un per l'altre. Eh, però que els follin, tio, tu passa.

JO: Ja... si, no sé
ELL: Eh!!! però tu tranqui. Tio, que el món està ple de ties i que tampoc cal trobar una tia 10 per ser feliç.
JO: Si, no, si ja...
ELL: Ah!!! i ja saps, tu, si necessites res... No sé, sortir a pendre algo, parlar-ne... No sé, el que calgui.
JO: Ah, val, merci. Hauria de marxar, en veiem, val?

Giro cua, busco les claus i torno a entrar a casa. M'estiro al sofà tot sospirant un... "La puta mare que et va arribar a parir, xis te rebentessis, gossàs.

2 Relats, 2 exemples que poden haver passat a algú. No sé, potser tothom qui els llegeixi tindrà les seves històries i els seus "ELL". Un "ELL" que no va dirigit a ningú concret (o si).Convido a qui vulgui a escriure-la als comentaris.

L'Entrada d'avui la dedico als senyors que es fan dir El Carnisser d'Orriols i Passejafatxes del blog Xiscambacardi. www.xiscadegardi.blogspot.com . Que ara ja fa dies que no em bufen al clatell. Us faré xixina.

MASCULINITZANT EL BLOG

Avui és festiu, i no un festiu qualsevol. És la diada de casa. Un dia com avui he rebut contesta del Comitè d'Orriols (veure comentaris anterior missatge). Un dia com avui, així doncs, dono per tancat el conflicte que ens ha mantingut durant dies amb les espases enlaire.

Des del meu blog vull donar suport, també, a tots aquells que aquests dies, de manera més especial, propera i sentida esteu passant pel mal tràngol d'acomiadar-vos d'en Cacus i en Josep Maria Riera. Una càlida abraçada a tots i molts ànims.

Doncs com que avui és un dia festiu i de respecte als nostres avantpassats i cultura, només deixar-vos aquestes quatre ratlles d'obligatòria presència. Molt aviat tornaré a escriure tonteries. Avui, ja per acabar, m'he decidit a masculinitzar una mica més el meu blog (sé que a l'Hugues no li agradarà aquesta decissió).

Salut, companys i endavant!!!

Cataluuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuunya triumfaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaant,
tornaraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa a ser rica i pleeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeena....
...
...
...

RESPONENT A UNA AGRESIÓ FRONTAL

He tardat dies, de fet el xoc emocional de tal agresió em va deixar en blanc, però ha arribat l'hora de dir les coses clares i contestar al "bastafigues" i "bufamistus" del Comité d'Orriols. Un indesitjable que fa poc més d'una setmana (el 28/08) gosava, al seu blog http://www.xiscadegardi.blogspot.com/ parlar de la meva persona en termes tan despectius com "l'ordinari més gros" o "criatura que escriu la primera cosa que se l'hi acut" i d'altres que em fan sagnar l'úlcera només de pensar-hi. Ara doncs, i des d'aquí, des de casa meva (perquè aquest blog és casa meva) diré quatre veritats com una casa.

Comité d'Orriols és un personatge que gosa parlar de Banyoles i banyolins en primera persona. Com si realment ell en fos. És capaç de parlar de les pudors de can Juncà i Triperia Costa des de Sant Feliu de Guixols quan, des de casa seva, si obre la finestra sent la olor del CHANEL 5 de la Tita Cervera. Té un blog on presumeix de reflectir-hi la més banyolina de les maneres de fer i costums. Un blog on presumeix d'haver-hi projectat el més nostre però... no hi surten Kitsch i els Babaus. Ni en Paco dels Catòlics, ni en Pulido de la Teisa, ni en Pepe del Bazar Canàries, en Sibeques pare, ni en Casamitjana de la Vila (un altre perdonat de la memòria històrica i mira que jo anava a Casa Nostra). No parla de l'U ni del línia 7, etc, etc, etc, etc ,etc, etc, i centenars d'exemples més. Com es pot parlar de Banyoles, de nosaltres i els que són com nosaltres sense parlar d'aquesta gent? Bé, des de Sant Feliu de Guixols es pot parlar de tot. De fet, el meu pare, el senyor Juli Samora encara gosa parlar de Badalona quaranta anys després d'haver-ne marxat. Per cert, que a l'escrit anterior on parlava del sentit comú dels Samora em vaig descuidar de dir que el meu pare, en Juli Samora, atribueix la seva garraperia al seu nom. Diu que si es digués Emili seria més aGRAHIT, però com que es diu Juli, li toca se GARREPA. Això si que ho té, de sentit de l'humor sempre n'ha regalat a tort i a dret.

Bé, sense desviar el punt de mira de l'escopeta, amic Comité d'Orriols, gosaré estrecanejar-te un advertiment o altrament dit, un "Altantu". No em deixis aquesta gent en l'oblid. No m'ho facis si vols parlar de Banyoles, de nosaltres i els que són com nosaltres, com tu i jo.

Bé no pretenc ofendre't. Saps molt bé, Comité d'Orriols, que si et salves d'un judici sumaríssim i d'una execució pública a la plaça major, ordenada per en Garsón Banal i televisada per Teleporqueres des del terrat del Bar Plaça, serà gràcies a una amistat comuna entre nosaltres. Aquest cop et salvarà en Jep Castro que, malgrat tot, sempre m'ha parlat de tu com una persona respectable. A ell li deus la vida i jo una enorme admiració.

No obstant, vigila molt. Ni un pas en falç. Ni una referència més a la meva sobreturronada. T'adverteixo, que sóc de Mas Palau i de petit "m'esbraiava" amb els del carrer de les Rotes pels dominis del Camp Vell. Altantu, doncs que no et trec l'ull de sobre.

I ARA QUÈ?

Ara ja no estic de Rodrígues, ja no.

I aquesta és la pregunta que em ve al cap. I ara què? què se'n ha de fer d'aquest blog? el despenjo? el canvio?

Ben pensat, ni tinc cap obligació de treure'l ni de despenjar-lo, en tot cas, tinc la mateixa obligació que teniu vosaltres de llegir-lo. I com que avui en dia no sobren les finestres per obrir-se al món, he decidit que el mantindré (fins no sé quan) i que hi seguiré escrivint-hi amb no sé quina periodicitat.

No parlaré de mi, almenys com a eix central. Hi escriuré sobre coses del dia a dia. Coses que tothom viu i a vegades comenta i a vegades no. M'encanten aquelles coses, sensacions, situacions que qui més qui menys tothom ha viscut i que quan algú les explica fa que apareixin somriures de complicitat entre els oients. Uns somriures de complaença provocats per la sensació agradable de notar que, al cap i a la fi, no sóm tan diferents els uns dels altres.

Parlaré de l'ACS de Banyoles, un idea que tinc al cap per tal de constituïr en associació tota aquella colla de comerciants de Banyoles que tenen en comú la simpatia (no precisament per anar-ne sobrats) Associació de Comerciants Simpàtics de Banyoles englobaria aquell carnisser, aquella dependenta flequera, aquell estanquer, restaurador, o un que ven diaris..., les seves parelles i fins i tot família sencera de la nostra ciutat que, no només no està o estan capacitat/s per estar de cara al públic sinó que, ni tan sols haurien de poder sortir de casa. No seré jo qui posi el noms i cognoms a possibles membres d'aquesta associació, però de ben segur que cadascun de vosaltres me'n direu una colla. Aquell comerciant que s'enfada quan li demanes alguna cosa que no té, quan hi vas 5 minuts abans de tancar, quan li demanes alguna coseta fora del corrent, quan fas una petita reclamació emparat pel sentit comú (ja no per la llei)... Bé, ja en parlaré més endavant.

Així doncs, queda inaugurat el nou enfocament del meu blog que, si m'ho permeteu i si nó m'és igual, mantindrà el mateix nom. WWW.UNMESDERODRIGUES.BLOGSPOT.COM .

EL SENTIT COMÚ DE "can "Samora"

Avui he vist un parell de coses que m'han fet reflexionar al respecte de l'enfocament que la tradició de la família "Samora" li ha donat al concepte de "sentit comú" i que m'ha fet adonar que, per molta gràcia que a algú li puguin fer, tan errat no és.


La primera és que avui, per primera vegada després de setmanes, he visitat el meu perfil del blog. No, el meu perfil físic ja me'l tinc força conegut, no és de bon evitar. Doncs mira per on quina lògica més espaterrant. Em diu que sóc "cancer" i que el meu animal zodiacal és el "conejo". Ui si... això és sentit comú en estat pur. Deu ser un conill disfrassat de "cangreju" "pelumenus".


La segona afirmació és la que fa el "Comité d'Orriols" al seu blog http://www.xiscadegardi.blogspot.com/ on en el seu escrit d'avui afirma que a en Marc Zamora, o sigui servidor de vostès i la nació, ja li pesen els torrons. Això m'ha fet recordar l'entranyable lògica i coherència amb la que els meus progenitors van establir unes bases de funcionament sostenible.


Si, a can Samora es mengen els torrons a l'estiu. i panallets per Nadal i la coca de Sant Joan es menja per Sant Pere. A casa, tota la vida han passat els reis el dia 28 de gener. Amb el temps he anat entenent que era una qüestió econòmica i de rebaixes, però de bon principi em van saber vendre la moto molt fàcilment explicant-me que els reis reperteixen els regals per ordre alfabètic, i clar, com que aleshores no coneixia cap Zurita ni cap Zamudio, no m'era de bon contrastar. La qüestió és que a ca meua es compren els productes quan van a bon preu, que és quan s'han de comprar. Algú pot pensar que és un qüestió de garreperia, però pujar quatre mainades afamades com senglars amb una economia d'obrer comporta, per força, molta imaginació.



I encara diria més!!! de ben segur que els turrons a l'agost son acabats de fer, i el pastisser que aconsegueix vendre una coca de Sant Joan per Sant Pere ho fa amb un somriure d'agraïment molt diferent a l'agobiament del dia de la revetlla. I què me'n dieu dels panallets? Que per nadal ja són secs? Aquí si que no us hi estic. A les nostres contrades, i ja ho haurieu de saber, tenim uns productes tan nostrats com la garnatxa, la ratafia i el vi bo que per alguna cosa es van inventar. Un panallet remullat amb moscatell tan bon punt s'arriba de la Missa del Gall no té desperdici, i ja em perdonareu, però a hores d'ara no sabria ni com posar-m'hi davant una plata de turrons en aquelles dates d'afartament.

El tema del brunyols (perquè aquí se'n diuen així i és com s'hauria de dir a pertot arreu) és una exepció ja que a can Palmada (família de la Xènia) se'n mengen tot l'any. Ells en diuen Oriols, però ve a ser el mateix amb la diferència que només són Oriols els que provenen de Can Carbó de plaça.

A la casa gran de la família, el que mana, almenys de forma oficial perquè a l'hora de la veritat tothom carda el que li passa pel forro, és el pare. El pare sempre s'ha caracteritzat per ser una persona absolutament a l'altre extrem del que es coneix avui en dia com a "comprador compulsiu". Ell vindria a ser un "comprador reflexiu". Us en posaré un exemple ja conegut per persones del meu cercle més proper.

El meu pare un dia va anar a comprar sucs. Si, sucs. De bones a primeres, i desconeixedor dels gustos majoritaris de la família, va decidir comprar 3 pots de cada. Tres de pinya, tres de taronja, tres de préssec i tres de tomata (perquè aquí se'n diu tomata i és com s'hauria de dir a pertot arreu). A partir d'aquí va posar en marxa tot un mecanisme d'observació i estudi que és el següent i del qual en va extreure unes conclusions.

Inventari del dia 1 després de la compra: 1 pot suc de taronja, 2 pots suc de pinya, 2 pots de suc de préssec i 3 pots de suc de tomata.

Inventari del dia 2 després de la compra: 0 existències suc de taronja. 0 existències de suc de pinya, 1 pot de suc de préssec i 3 pots de suc de tomata.

Inventari del dia 3 després de la compra: 3 pots de suc de tomata.

Conclusions del pare: El suc de tomata és i serà el suc oficial de can Samora. És l'únic suc capaç de sobreviure a les constants incursions de la família a la nevera.

I així és com, seguint aquest model de compra i consum, a la nevera i rebost de la meva família s'hi poden trobar productes tan estrambòtics com poden ser les conserves d'alls dolços, pots de remolatxa, pastilles de sabó de rentar mans (diu el pare el de dosificador no el sabem fer servir, que n'abusem), coco rallat (diu que es pensava que era formatge però la qüestió és que subsisteix), horxata i tota una gama d'existències d'allò més curioses.

I és que a can Samora no es llença res. Res almenys que abans no hagi sigut sotmès a un gavinet de crisi i avaluació de productes caducats. Per exemple, quan l'horxata caduca, no caduca perquè ho digui la data, això és per posar pressió al comprador i accelerar-ne el consum i el conseqüent repostatge. A casa l' horaxa caduca quan precipiten l'aigua i la matèria consistent. És aleshores que es crea un comissió d'anàlisi del producte i avaluació de les causes per tal d'extreure conclusions i reajustar els criteris de compra.

Si família, aquesta és l'enfoc del "sentit comú" de can Samora. Eh, dieu-ne absurd i ridícul si voleu, però no em negareu que s'alinia més al sentit comú que no pas el dir que una persona que és cranc té com a animal simbòlic un conill. On irem a parar!!!

"EL MUNDO ESTÁ LOCO LOCO!!!"

Això és el que deia un home mentre aquests bombers, policia, gruïsta... intentaven treure un cotxe de l'Estanyol del Vilar. Ei, i no era un cotxe qualsevol ni de qualsevol. Era el cotxe nou de trinca del Doctor Lloveras, reputat traumatòleg local amb reconeixament estatal.

La qüestió és que aquest incident va succeïr el dimecres a quarts de nou del vespre. Jo estava al MAM fent temps per anar a Girona doncs havia quedat per sopar amb en Daniel Porqueras. Cal deixar constància que anar a sopar amb en Dani és garantia de bona menja, bon veure, abundància i clatellada. Però una clatellada amb l'estómac content fins i tot m'atreviria a dir que té propietats digestives. Bé, que me'n vaig per les branques. Doncs el Doctor Lloveres i senyora, segons fons xafarderes del poble van sortir absolutament il·lesos i secs de l'incident en qüestió. Com pot ser? màgia? poders? No!!! estaven sopant a la Masia ells dos i de ben segur també hi havia el fre de mà fent un pica-pica.

Un cop explicats els fets, i tornant a la frase del títol, el dijous al matí, mentre anava a veure en Quer al Mam, em vaig trobar amb tot el desplegament logístic de rescat del vehicle submergit. El millor d'aquests casos és parar-te, aparcar (asseguan-te que el fre de mà estigui a lloc), baixar i anar a gaudir del reguitzell de comentaris de jubilats i campingueros, tots més sabis que la policia, els bombers i els gruïstes. D'entre els comentaris de "l'haurien d'aixecar per aquí" o "amb aquesta grua poca se'n sortiran" o el típic de "això és cosa de mainada i el pitjor és que el seu pare no li dirà res de res" en va sortir un que em va impresionar molt. Tan per originalitat com per el grau just de corrosivitat que comportava l'afirmació. La qüestió és que a mig matí del dijous 21 d'agost l'home, sense treure la mirada de l'operació de rescat, i com qui no vol la cosa, va afirmar: "El mundo està loco, loco. Los aviones van por los suelos, los coches bajo el agua, ya mismo nos pasa un submarino volando". I es va quedar tan ample. Jo em vai quedar parat i em va sortir un "qui el va parir" que encara no sé quina interpretació donar-li, però la veritat és que aquell home no deia cap mentida, què més s'ha de veure en aquest món?

En fi, aquesta és la història del cotxe nou d'en Lloveras metge dels ossos (veterinari no, dels altres ossos).

Què més explicar-vos? Doncs que avui fem expedició fins a Torroella de Montgrí al correfoc que organitzen cada any els Duc. Hi anem una representació curta. En Casellas, en Simu, en Non, en Carcamo, en Manel, potser en Gerard i servidor de vostès i la nació. És un correfoc d'aquells d'anar-hi "altantu". Primer pel tipus de carretilles. Són de l'Igual, i per qui no les coneixi, són aquelles que el tro reventa timpans. El segon factor a tenir en compte és l'adoquinat dels carrers per on passa el correfoc. La última vegada que vaig anar-hi el balanç va ser d'un esguinç per tormell. Clar, et fan saltar i tu saltes però es veu que el caure ja és cosa de cadascú, ningú t'hi ajuda i clar, adoqunins=terra irregular, si a més, hi sumeu (ara que ja ho sabeu) que els meus tormells són d'quells es podrien vendre a un basar xinès de tot a 1€, el resultat va ser el que va ser.

O sigui que... Avui Torroella, diumenge que vé a la Farga (a l'ataque amb els mandingus) i l'altra setmana... Olot. La Xènia, via comunicació interna entre ella i servidor, ja m'ha fet saber la seva intenció de venir-hi. Guay.

Bé, família, jo aniré passant que encara em queden coses per a fer. Salut a tothom i bon cap de setmana.

Un record per la Pina que es troba en període de recuperació d'una operació d'apèndix. Anims Pina i a qui tingui la difícil responsabilitat de substituïr-la a la cuina del Nyam.

Ei, només falten 5 dies per la tan desitjada tornada de la Xènia. Ja veieu, les coses li van bé i s'ho està passant genial (almenys que hagi valgut la pena, no?). Us recordo l'adreça del seu blog per qui no la tingui i vulgui visitar-la.

http://www.somnisx.blogspot.com/

Marc.

CORREFOC, impresions.

Dilluns... quin descans, quina peneta i quina satisfacció!!!

Ha passat tot. Ha anat bé, molt bé, diria jo.

Crec que ha estat el millor correfoc al que he assistit mai (tampoc n'he voltat tants, però 4 anys dona per haver-ne vist algun). Molts diables, moltes colles, molta feina, molta ambició i ens n'hem sortit. Crec que en podem estar molt més que satisfets. Que hi ha coses a millorar? per descomptat, sempre n'hi haurà. Que hi ha hagut cagades? és possible, però no pesen ni una mil·lèsima part del que pesen els encerts.

Hi ha hagut coses molt positives, tantes... que considero que està fora de lloc pensar ara amb les negatives. Toca gaudir i assaborir el resultat de la feina ben feta. Arribarà un dia que parlarem del que es va fer malament o que no va acabar d'anar prou bé. Però ara com ara només puc pensar en positiu i amb la gent que més hi ha pencat. No cal dir noms, tothom ho sap i d'una manera o altre els li ho reconeix. També cal tenir present la gent que no són de Gàrgoles (fins que ells vulguin) i que ens ajuda. En Txirri de l'Atlètic, els sardanistes, en Jano (impagable), en Quasi (fideuà impresionant)...

Vam donar una bona imatge i vam ser uns excel·lents amfitrions, malgrat que algú o alguna colla no estiguessin a l'altura de tan bona acollida.

Dos records també molt especials. Un als tabalers de les Corts. Sóu indiscutiblement la millor colla de Barna, no patiu. Això del casting queda aparcat. Definitivament, creiem que vam tenir la sort de trobar la més guapa a la primera. Ens veiem al correbars de l'octubre, que ja tenim set. El segon record i seria injust no tenir-lo és per el recent estrenat tècnic de festes. Només els que vam estar-hi aprop sabem el que ha arribat a pencar aquest paio tan el la preparació com durant les festes. És la predisposició per excel·lència. El bon tarannà personificat, però el que més en destaca és l'eficiència i professionalitat. Torna a ser un plaer treballar amb el tècnic de festes de l'ajuntament.

Les coses dolentes... algunes es diran, d'altres es callaran (serà injust però potser millor deixar-les estar) i d'altres quedaran plenament justificades. Tots fem broma amb els nervis i la manera de dir les coses d'en Simu en algunes ocasions però ningú té dret de destacar-ne això per damunt de la seva entrega i treball. Nervis tots en passem, però quan t'hi has deixat la pell, la il·lusió per l'èxit i la por a la decepció és enorme, i més quan n'ets el màxim responsable. Caldrà millorar-ho? En tot cas caldrà que ho segueixi millorant, que ja ho ha fet i força.

Ja sap greu aquesta valoració tan seriosa, però l'orgull i satisfacció és gran, molt gran.

Amun Gàrgoles!!!

PD: Xènia, tu també hi eres, ho saps.

Us he penjat una foto de l'assaig, quan en tingui més us les penjo.

Marc.

Aigat de pàuer

Culloooooooooooooooooooooooooooooooooooons!!!
Quarts de dotze de la nit. Res, feia vint minuts que tocava un dels grups del TiriRock quan de cop i volta vei que tot déu es carda a córrer. Durant tot el dia havia fer la puta i la ramoneta, però cap a última hora de claror semblava que havia netejat. La qüestió és que a les 11 comença el concert. Un festival de llum i so, però també de llamps i trons ( al principi només això).
Jo no havia notat res i juro que anava serè i no estava a sopluig. Van passar tres segons i allò semblava Venècia. Unes corredisses de cal déu. Recordo que només vaig ser a temps de recollir la caixa amb els calers (Gàrgoles gestionàvem la barra de la plaça Perpinyà) i arrencar a córrer sota el primer porxo que vai trobar. Feia 10 segons que havien arribat les pizzes que havíem encarregat a Telepizza ( a 20 metres d'on érem). No vaig tenir temps ni de mirar-me-les. Un cop vaig haver-me situat vaig adonar-me que estava al costat d'en Non, la Nojal, en Lluís Rubi (tècnic de festes) i la Txell, una nova tècnica de festes que s'estrenava i que ja al primer dia li va tocar aquest "fregao". Però... on eren la resta de la gent de Gàrgoles? havien sobreviscut? JORDI CÁRCAMO: a sotra els garatges a l'altre costat de plaça. No es va mullar. PERE PALMADA: a sota el tros de balconet més proper a la màquina de cerveses. Es va mullar però no va passar set. SIMU I XANXES: sota la barra. Va ser un espectacle. Teníem una barra d'aquelles de ferro d'Estrella Damm i s'hi van posar a sota. En Simu anava canviant de barra a mesura que el vent les tirava i el deixava amb el cul enalire. La Xanxes estava sota una altra barra ajupida mentre en Non li suplicava que salvés les pizzes. Si no fos per l'angoixa que provocava veure la pobre gent de l'equip corrent com animals per salvar els trapaus, igual que els grups, us asseguro que la situació era descollonant. Encara ara, mentre escric això, em cauen les llàgrimes. Imagineu la situació, un aiguat de collons d'aquells que deixa una riuada de quatre dits d'aigua. En simu amb les ulleres entelades, amb l'aigua als turmells i corrent de barra en barra. La Xanxes, amb aquelles cames llargues arroplegades i ageguda sobre 2 packs de tònica intentant salvar 2 pizzes familiars. En Non cagant-se amb tot per la gana que tenia i patint per les pizzes. En Pere Palmada oferint cerveses al personal i en Victor d'OT corrent per la plaça per salvar els trapaus.

És d'aquella situacions en que qualsevol comentari et fa descollonar. D'aquelles vetllades que per res del món voldria haver-me perdut i que queden per la memòria i que s'expliquen sovint, com el viatge a Mallorca. També és cert que tot aquell festival ens va descarregar molt de tensió ja que els preparatius del correfoc d'aquest any ens estan portant molta feina.

Potser a vosaltres no us fa massa gràcia el que acabo de narrar, però us asseguro que haver-hi sigut, haver-ho viscut, compensa enormement el disgust d'haver-ho anul·lat tot. Victor E.B. ja vindrà un altre dia, i si no, que li vagi bé. Barres ja en farem d'altres, però la situació... inesborrable. Poques vegades, una adversitat com la d'ahir, tan sobtada i estrident s'ha viscut amb tanta enteresa i humor. Va ser un aigat de festa major de cap a peus!!! un 10 per en Rubi (t'en dec una, per cert. Aquest vespre i demà, ja saps que no arribaràs sec a casa, ho prometo), per la Txell (bona estrena) que es va lligar al segurata i va tenir un duel de titans amb la road mánager de V.E.B (vaia Manolo de tia), i per tota la gent de Gàrgoles que vam empapar-nos de litres d'aigua i els vam convertir en bon humor.

Aquest matí hi ha hagut un petit parèntesi i hem fet feineta de baixa tensió. Ara toca assaig amb en Garganta i en Guillem, després arribada dels de les Corts (que potser s'instal·laran un parell de dies a ca la tieta), correfoc txiqui, assaig del gran i avui festa fins tard (que és tradició la nit abans).

Lamento molt no poder-vos oferir fotos de l'espectacle d'ahir, però és que vaig deixar la maleta abandonada amb la càmera a dintre i vaig adonar-me'n quan la vai veure surant. He salvat força tot.

Xènia: Ahir haguessis rigut de valent. És d'aquelles situacions que a tu et fan petar. Tranqui, ja n'hi haurà d'altres.

Ei, que és de molt valorar que en un dia com avui hagi tingut temps d'escriure!!!

L'ÚLTIM DISSABTE ABANS DEL CORREFOC

Dissabte, o sigui ahir, va ser una d'aquelles nits que es fa tan llarga i que arribes a casa amb les

ulleres de sol posades.

Vam anar a fer un sopadic a cal presi amb el fillol. El presi és el poiós de la primera foto. Em consta que li tocarà força els ous saber que he penjat una foto seva. La seva venjança o reprimenda pot ser perfectament del tipus trencar-me una dent, els llums del cotxe, escopir-me a la cara... És una persona de venjances desproporcionades o altramendit dissuasòries. L'Eva, la seva dona i que surt al costat, viu enganyada. Creu que es va casar amb una persona normal, educada, respectuosa, coherent, acollidora però... en fi, ja el coneixem.

En Non (o presi) és d'aquelles persones que fins que no portes dos anys a Gàrgoles ni tan sols fa l'esforç de mirar-te, i ho reconeix. Llavors, quan ja li has agafat ràbia, quan t'has fet a l'ideia que és un prepotent i sobrat, tot d'una et ve i et fot un clatellot. Això sí, amb el disgust, la ràbia i la perplexitat, encara et queda fer un últim esforç per racionalitzar la "colleja" i endreçar-la a la carpeta de "Entrada de Mostres amigables d'efecte", perquè es veu que són així, les clatellades del presi són carinyoses i és un honor que el teu clatell hagi sigut l'escollit per a la visita fugaç i traumàtic de la seva mà.

A l'altra foto hi trobem el fillol. És una barreja de Harry Potter i gos pequinès.El seu clatell, igual que el meu, també és dels que rep sovint la visita de la mà callosa d'en Non. Recordo a tothom qui tingui temes pendents de parlar amb el fillol que s'ha d'espavilar ja que la setmana que vé molt possiblement no serà un bon moment per a fer-ho ja que és la setmana que més explota la seva faceta canina rabiosa de llepón.

En fi, que ahir al vespre vam tenir un sopar a cal presi i desenprenses vam anar fins al Mam on vam trobar la colla de la Xènia. Bé, algunes de la colla, perquè em sembla a mi que encara no les he vist mai a totes juntes, i Déu faci que no les hi vegi mai.

La qüestió és que ahir estaven molt esverades, molt més del que és habitual en elles. La colla de la Xènia té un tret característic. La que fa més cara de mosqueta morta és la resulta sér més perillosa. Parlo de la Marta i l'Eva. Qui les va parir!!! Bé, doncs ahir tenien un dia molt borrós. El matí havien estat al Water World on van passar-hi coses molt extranyes (mocs als cabells de la Mariona, sortida de pitram a mig tobogan de la Pina...). Jo no vaig pas anar-hi, Déu me'n guard, però me'n van posar al dia. Doncs no sé si va ser per el cansament del parc aquàtic, per l'ingesta de galetes per a gossos (veure foto) o d'alcohol però la qüetió és que feien por.

Bé, ara us hauria d'anar deixant que toca una altra reunió, si per un cas, ja acabaré l'informe una altra estona.

Nota important:

- Visita de la tieta Carme.

- Visita pròxima d'en Pep i la Roser.

- Demà retorno a la volta a l'estany diària.

- Dissabte em vaig rostir a la piscina de casa els meus pares.

- JA HEM PASSAT L'EQUADOR DEL VIATGE DE LA XÈNIA!!!

ARA SI, DE CARA A BARRACA!!!

Avui hem sortit a El Punt, que vulgues que no...

Li van fer una entrevista al fillol, i com bon fillol que és se'n ha recordat del padrí. Tabé hi han posat dos fotos. Suposo que si m'equivoco ja saltarà l'Hugas per rectificar-me de forma increpant, però jo diria que el de la foto és l'Edu Gifreu.

Avui és divendres i això sempre s'agraeix, no?

Ahir vai anar a sopar a ca la Pina i en Mascu. Una amanida de les bones. Es nota que les veus ja han començat a córrer, estava a petar. Quina gentada, mare de déu. Això si, això no va afectar ni al servei ni la qualitat de les viandes. Només els grans professionals saben donar la talla en qualsevol situació.

Érem 6 a taula. En Marc Cortada (el fixe), la Laura Serra, la Roser (abans Rosita que Xarito), l'Irene, en Pauet i servidor de vostès.

De fet, va ser una bona manera d'acabar un bon dia.

Una jornada mig ventallonenca i mig banyolina. El matí vam dedicar-lo a temes del poble de l'Empordà. Vam dinar al costat del gran Queco Novell (que cabroooooooooooooooon). Una mitdiada com déu mana, i a gargolejar una mica. soparic al Nyam i cap al sobre.

Aquest matí he rebut notícies de la mestressa. Tot va bé, i això sempre és d'agraïr per la calma que comporta. Si mireu el seu blog, veureu que se'n recorda de tots vosaltres, també.

Hi ha coses que encara no acabo d'entendre.

- Què li ha pogut fer pensar a la Meri que jo tinc un GPS? i allò de la furgoneta de què anava?

- Com pot ser que en Parrachin, EL MEU PARRACHÍN!!!, encara no sabés que al Mam es fan sopars de nivell?.

- Com és que encara es pot parlar amb el meu fillol? a hores d'ara jo comptava que ja mossegaria.

NANOS!!! ENGEGUEM MOTORS!!!

Ahir vai parlar amb els amics de les Corts. Ja frisen per ser a divendres que vé. Aquests fliparan. UOOOOOOOOOO!!!! nervis nervis nervis.

Menú:

1 poma

3 cafès (nem pa bé).

Seguiré, ara tinc feina.

APUNT DE MIGDIA

Dimecres, 6 d'agost de 2008 12:07 migdia.

Mercat a Banyoles

Perquè em dieu coses tan rares? Avui la gent em diu coses que no entenc. Fa una estona m'he creuat amb el mític Josep Martí i Cruanyes (professor de Casa Nostra) que tornava de mercat i em diu literalment "Amb l'aire condicionat tanca la porta". Perquè em diu això a mi? Poc que la deixo mai oberta. Estàvem al carrer, poc hi havia pas aire condicionat.i la Meri? perquè em diu que li dec ajuda a moblar la furgo? de què li dec? i ara l'Hugas... Perquè em diu que he de posar la Hello, Kitty al blog? "vale", ja li poso, però no ho entenc. Perquè la gent me parla tan raro?

CARDA CALOR!!!

Dimarts, 5 d'agost de 2008.

Avui carda calor. Això és una evidència i no em vingueu amb romansos de que si "ets un exagerat", que si "jo encara porto una rebequeta" o la típica de que " a les nits rai que refresca" Ni refresca, ni rebequeta ni sóc un exagerat. I encara diria més!!! Segur que el gourmet desaparegut Pascal Henry ha cardat el camp per cames. Quin collons de ruta gastronòmica es pot fer amb l'estuba que cau, si es perd fins i tot la gana!!! I posats a fotre el camp... què hi ha més elegant que fer un simpa del Bulli. Dos collons nano!!!

Bé, tanco el tema aquest.

Avui m'agradaria publicar un manifest de soport a la Pina. La pobra està desesperada. Des que treballa al NYAM de cuinera li plou un parell de nits per setmana. Res, quatre gotetes per enxirinar la calor i espantar els possibles començals. Heu provat les torrades que fa (digue'n pizzes, si vols) i les amanides? I el fantàstic servei? mai una paraula més forta que l'altra (en Mascu ja ho té, això). Doncs si, suport absolut a la Pina i en Mascu que només la climatologia és capaç d'eclipasar l'èxit del NYAM.

També crec que és digne d'esment el fet que avui, per primer cop, he aconseguit resistir-me a la temptació d'una invitació per compartir-hi taula. En Ramisel i en Tres cames s'ha cruspit una torrada/pizza als meus nassos sense morir ofegat per la salivera. Que qui és en Tres cames? Avui no parlo d'això!!! estigueu!!!

També és important remarcar un canvi a la meva vida. He deixat de fumar tabac convencional. L'amic Suca em va convèncer a passar-me al tabac de liar.

Avantatges del tabac de liar vs el de paquet:

1- No porta additius.( o no tants)
2- El fet d'haver-lo de liar ja te'n estalvia uns quants.
3- És molt més econòmic. (dissabte vai comprar el kit complert per 7 € i encara em queda més de la meitat).
4- No hi ha tant de "guarrejón"

Inconvenients:

1- Queden en evidència la meva absoluta manca de capacitat i destresa en el món de liatge de cigarrets (unes tromptetes que flipes).


Menú del dia:

Esmorzar: 2 torradetes i 1/2 poma (la calor m'ha tret la gana).
Dinar: 1/2 amanida i 1/2 plat de verdura i un tall de meló a Can Bernat amb l'Albert (la calor m'ha tret la gana).
Berenar: res (la calor m'ha tret la gana)
Sopar: 2 torrades ( 1 amb pernil i l'altra amb pit de pollastre). (la calor m'ha tret la gana però les torrades/pizza de la Pina me'n han deixat una mica.

Orgullós de:

- Haver messengerat amb la Xènia. No tothom té algú a l'altra punta del món que l'estima.
- Haver-me afeitat.
- Haver pres 1/2 hora el sol. El meu blanc cutani ja trenca.
- Haver-me resistit a la temptació de sopar al NYAM per 2n dia consecutiu.

Avergonyit de:

- fflslwwejsajasdn (codi secret)
- asdfjwkskdjfañkj (codi secret)
- ñlkjojweiouasnasd (codi secret)

Notes:

- Cada dia m'aborreix més la missa de la clínica. Em penso que em passaré a la de l'asil.
- Ara plou (23:03), el cotxe es netejarà una mica. Guay!!!
- La sorra de les platges de Cancún és blanca. Confio amb el que em diu la Xènia.
- Avui he tingut notícies del meu fillol. És viu i encara s'hi pot parlar. La setmana que ve no crec.
- Avui l'amic Albert ha tornat a estar a l'alçada, com sempre, del millor dels amics.
- He intentat desGAYatitzar el bloc però no me'n he sortit. Ara pla és cutre!!!
Bona nit.

SERVEIS MÍNIMS.

Diumenge, 3 d'agost de 2008.

Aquest matí aquest blog ha estat fora de servei per motius tecnics. Bé, jo també ho he estat moltes vegades i no passa res.

Avui faig festa de blog. Parlem demà.

CASUALITAT?

Divendres, 1 d'agost de 2008. 15:45 h.

Amics i amigues.

Començo a estar preocupat. Hi ha coses que superen la lògica explicativa i la raó. Aquest n'és un cas clar. Justament l'endemà d'estrenar aquest blog sóc víctima d'una subtil agresió que en forma de patositat em deforma la meva extremitat inferior esquerra. Casualment quan la Xènia es troba entre terres guatemaltenques i mexicanes, zones, d'altra banda, riques en presència de bruixes i administradores de maleficis, magia negra i gurús. Casualitat? Venjança? Que cadascú en tregui les conclusions que consideri més adequades.









FA MENYS MAL DEL QUE SEMBLA, DE MOMENT









Bé, la qüestió és que ja tornem a ser divendres i sigui el que sigui, aquest contratemps no aconseguirà que el meu cap de setmana se'n vagi enlaire.

Ahir vam anar amb el fillol als banys vells que els senyors de TV Pla de l'Estany ens volien fer quatre preguntes. Déu ni dó, porto 2 dies seguits sortint per la caixa tonta. La veritat és que li vam fotre una pallissa a l'entrevistador que encara no deu haver tingut temps de païr tanta informació.


Bé, avui tampoc és que estigui massa inspirat, per tant, anem per feina:

Agenda del dia.

09:00 EL DESPERTADOR HA PASSAT DE MI, LI HE AGRAÏT.

09:30 HE REBUT UNA PETITA ALEGRIA.

10:00 "RECADUS" VARIS PER GÀRGOLES. HE VISITAT TOTES LES OFICINES DE "CAIXA GIRONA". ( TAN DE BO UN DIA S'IMPOSI EL SENTIT COMÚ EN EL GRUIX DE GESTIONS I BUROCRÀCIA TAN INSTITUCIONAL COM FINANCERA).

11:00 A 13:30 LABORE (AVUI POQUETA COSA)

13:30 A 16:20 DINAR I RELAX

Menú:

esmorzar: 2 torradetes i 3 cafès (últimament em passo un ou)
dinar: Embotida a casa els pares (la Marta em matarà)
Sopar: avui si que...


NOTES:

LA XÈNIA ESTÀ MOLT CONTENTA. A http://www.somnisx.blogspot.com/ SABREU EL MOTIU, SUPOSO. NOMÉS US DIRÉ QUE LI PONEN TOTES!!! INJUSTICIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

LA MERI FA DIES QUE EM DIU COSES RARES SOBRE MENÚS DE RESTAURANTS. DEFINITIVAMENT "ALGO PASA CON MERY".

ALS AMICS DE SALT: ÀNIMS BOTEROS!!!

QUÈ VOL AQUESTA GENT, QUE VISITA DE MATINADA?

Dijous 31 de juliol de 2008. 16:30 de la tarda.

Tots recordeu, suposo, el mític western " Sue far Lopa" de Wistin Gromwest. Aquella escena al vell mig del desert d'Arizona, quan una diligència de mercaders escortada pel sèptim de caballeria es desperta després d'haver-hi establert el campament per a passar-hi nit i s'adona que mentre dormien havien rebut la visita, ara no recordo de si eren els Apache, els Comanches, o els Hiux. S'hi havien passejat, ho havien remenat tot, els havien pres les armes les mercaderies més valuoses i alguns caballs sense ni tan sols adonar-se'n la guardia de vetlla.

Així m'he sentit jo aquest matí quan he descobert que la persona que m'ha abandonat deixant-me a la meva sort i ventura havia estat passejant pel meu blog deixant-me, a sobre, el seu comentari sorneguer. TRAICIÓ!!! INVASIÓ!!! M'ACOLLOOOOOOOONA!!!

Per aquest motiu, i com si d'un paràsit es tractés, pretén aprofitar el meu crit a la deseperació, comprensió, compassió i pietat per estar al corrent del meu dia a dia, suposo que per poder, així, degustar amb més intensitat les seves intenses i gratificants vacances. INDIGNACIÓ!!!

És per aquest motiu, que demano comprensió cap a un gruix de mesures que estic dissenyant amb l'únic objectiu de despistar i nodrir de pistes falses alguna de les informacións que us pugui donar. EM DEIXARÀS SOL!!! PERÒ "PREFIERO VIVIR DE PIE ANTES QUE MORIR ARRODILLADO" (No és que li trobi massa sentit a a questa frase i menys en aquest context, però posats a triar... em faig la frase a mida). Pel cas, que si alguna cosa no l'acabeu de veure massa clara o usual en el meu tarannà, tingueu-ho en compte. En tot cas, us poseu en contacte amb mi i de forma personal us concretaré el que calgui.

Per cert, notifico que torno a anar coix. Definitivament, quan un és patós, és patós de per vida. I quan s'és patós amb aquest llam de carcassa que arrossego i que tinc per cos, les conseqüències de la patositat acostumen a veure's amplificades. La qüestió és que m'he tornat a esguinzar, per quinzena vegada, el tormell esquerra. Però no un esguinç d'aquells que fas mig "yepa" i reconstrueixes la compostura, no. Un esguinç amb voltereta i amorrada al terra. D'aquelles que pateixes més per qui t'hagi pogut veure que no pas pel dolor físic i l'abast de l'hòstia.

Bé, procedeixo a oferir quatre dades d'interés (almenys per a la meva mare, segur).

07:25. EL DESPERTADOR TORNA A GUANYAR (JA VEURÀS QUAN ARRIBI DISSABTE QUI GUANYA).

07:50. EM PREDISPOSO A INICIAR, JUNTAMENT AMB EL MEU AMIC ALBERT, LA RUTINÀRIA VOLTA A L'ESTANY A "TROTE LIGERO".

08:15 (APROX). HÒSTIA MONUMENTAL DE GRAU 5,4 A L'ESCALA DE "RICHHER"(NEU FRESCOS SI US PENSEU QUE PERDRÉ EL TEMPS BUSCANT COM S'ESCRIU) JUST A L'ALTRE CARA DE L'ESTANY, ACOMPANYADA D'UN ROSARI DE RENECS I RECORD DE TOTS ELS AVANTPASSATS DE L'ARQUITECTE DEL CARRIL BICI.

08:45 ARRIBADA LLASTIMOSA AL CLUB NATACIÓ BANYOLES. (HEU ESTAT MAI DINS UNA SAUNA AMB UNA BOSSA DE GEL? SEMBLA ABSURD, NO? HO ÉS!!!

09:30 ASSISTÈNCIA A L'OFICI SOLEMNE A LA CAPELLA DE LA CLÍNICA SALUS (ÉS QUE ENS PILLA PROP DEL DESPATX).

10:00 A 15:00 LABORE

15H A 17H. DINAR I PANXING (AMB LA POTA ENLAIRE).


PREVISIÓ:

17:00 A 19:30 MÉS LABORE.
19:30 A 21:00 GÀRGOLES EM NECESSITA (I NO NOMÉS A MI)
21:00 A ... AVUI ENS ENTREVISTEN AL MEU FILLOL I A MI A TV PLA DE L'ESTANY.
EN ACABAT, DORMIRE.

PUNTUALITZACIÓNS.

JA TINC FORÇA CLAR QUÈ FARÉ EL CAP DE SETMANA. DISSABTE AL VESPRE TINC UN SOPAR, UN CONCURS QUE FAI DE JURAT (HI HA SONATS QUE CONFIEN AMB EL MEU CRITERI, HO PROMETO) I DESPRÉS, I SI LA COIXERA M'HO PERMET, HE QUEDAT AMB UN AMIC PER ANAR A TOCAR TIMBRES (RECORDEU EL QUE HE DIT UNES RATLLES MÉS AMUNT. ENS VEIEM ON SEMPRE).


MENÚ.

Esmorzar: 2 torradetes d'arròs i 4 cafès (avui m'he passat).
Dinar: Els 2 talls de filet de vedella d'obligació quan aterrisso a casa els pares en hores d'àpat, un tastet de truita de patata i carbassó, un plàtan i una mica d'amanida.
Sopar: Ves a saber...

Preocupacions.

O em compro una pica més gran o començo a rentar plats.
Què deu ser aquesta olor no massa agradable que prové de la cuina?
Fins al dia d'avui, no es canviava sol el rotllo de paper de wc?
Perquè serveix la tapa del labavo?
Quan ve el senyor (que deu ser un senyor) que m'ha d'omplir la nevera de coses bones per menjar?


Vé, fins la pròxima.

CONTRAATAC!!!

30 de juliol de 2008. 16:10 h.

Amics i amigues.

Aquest és un blog de contraactac. Estic de "rodrigues" o més ben dit, m'han deixat sol!!! . La Xènia (veure blog http://www.somnisx.blogspot.com/ , santa inocència triar aquest nom!!!) va marxar el passat dia 21 de juliol i no torna fins el 28 d'agost (fins ahir em pensava que era el 27). Però és que a més, ha elaborat un blog per ensenyar-me com ella i els seus amiguets s'ho passen d'allò més bé. ÉS LA GUERRA!!!

Us presento el meu blog. És un espai on declaro la guerra oberta a una persona tan insensible que és capaç de deixar solet a una indefensa criatura de només 33 anys sense tan sols preocupar-se de la seva alimentació, el seu benestar, la seva higiene i el més important de tot!!!, el seu lleure.

O sigui que, periodicament us aniré posant el dia de què faig, i com sobrevisc durant aquest periode de temps. També us demanaré ajuda per tal que m'ajudeu a omplir aquest buit interior, aquest no saber fer, aquest sucar el croissant a la llet per sucar alguna cosa (com diu el gran Rubianes).

O sigui que, des d'avui i fins que torni (si és que torna, que ja en començo a dubtar) compartiré aquesta experiència amb tots vosaltres.

ORDRE DEL DIA:

8:12 EL DESPERTADOR HA GUANYAT DESPRÉS DE 12 MINUTS DE BATALLA.
8:30 A 13:00: LABORE.
13:00 PRESENTACIÓ FESTES D'AGOST A L'AJUNTAMENT DE BANYOLES.
13:45 A 16:00 DINAR I PANXING.

PREVISIÓ DEL QUE QUEDA:

- UNA MICA DE LABORE MÉS (NO GAIRE)
- GÀRGOLES EM NECESSITA (I NO NOMÉS A MI)
- EL MAM EM NECESSITA (VAL, NO EM NECESSITA PERÒ EM TRACTA BÉ).
- DORMIR ( VOLDRIA VEURE EL BARÇA vs FIORENTINA PERÒ SEGUR QUE NO HI PENSO).

PREOCUPACIONS:

- LA ROBA NO ES PLANXA NI ES PLEGA SOLA.
- ELS PLATS NO ES RENTEN SOLS.
- ENCARA NO TINC MASSA CLAR EL PLAN PEL CAP DE SETMANA, ALGUNA PROPOSTA?
(EM PROPOSEN ANAR A FER DE JURAT D'UN CONCURS PERÒ NO M'HI VEI MASSA).

MENÚ:

ESMORZAR: 2 torradetes arròs i 2 pomes
DINAR: Pollastre a l'ast (Fua!!! feia massa dimecres que la furgo dels pollos del mercat se'm resistia). + iogurt.
SOPAR: Pots comptar...