A LA VINYA DEL SENYOR...

Sovint aquesta frase serveis d'explicació davant la perplexitat que produeix observar el fer o viure de certa fauna. I és que per increïble o peculiar que ens pugui semblar una persona, de ben segur que no gaire lluny d'ella n'hi podem trobar una d'encara més increïble i sorprenent.

Avui parlaré d'aquell tipus de persones sembla no tenir altra missió entre la humanitat que recordar en tot moment aquells aspectes de la vida que hom desitjaria que no existissin o que foren diferents.

RELAT NÚM 1.

Et lleves un matí i et mires al mirall. Et veus més gras del normal. Comences a treure la roba d'estiu perquè fa dies que deixes rodanxes de suor a la d'hivern (signe inequívoc de que és hora de canvi d'armari) i quan t'emproves les teves bermudes preferides t'adones que el botó no corda. Però no és allò que li costa tancar, no. Senzillament falten tres dits per arribar a casar el botó amb el trau. Et deprimeixes, les tornes a plegar i les deixes al fons de l'armari. De mica en mica, hi vas tornant a desar tota la roba d'estiu mentre pretens consolar-te pensant que l'estiu que ve et tornarà a anar bé, perquè tens un pla infalible de dieta, una voluntat que aquesta vegada no et fallarà. Durant l'hivern ja notaves que la roba t'anava quedant petita, que els texans t'apretaven, que les camises justejaven, però no fins al punt de no poder aprofitar el vestuari estival. Bé, com que només és cosa d'un estiu... perquè segur segur que el següent l'iniciaràs com un fideu, decideixes posar-te un dia més la roba d'hivern i sortir a comprar un parell de pantalons curts i camisetes d'un parell de talles més. És llavors quan l'enemic ataca!!!

Surts de casa, encamines cap a veure en Quel de Podium i qui et trobes? A ELL. Fa mesos que no el veus, molts i després d'una breu salutació s'inicia un diàleg que comença amb un estracanada del tipus...

ELL: Hòstia tio, t'has posat com una truja, no?"

La mare que et va parir gossàs, per això no t'he trobat a faltar (penses tu). I respons amb un tímid...

TU o JO: Pse.... Potser una mica...
ELL: Hòstia una mica, dius... Tio, ara en sèrio, quan peses?
TU o JO: Pff... mira, no sé, fa temps que no em peso
ELL: Hòstia, no m'extranya, jo tampoc tindria collons de fer-ho...

Aquest diàleg mires d'acabar-lo ràpid tot desitjant tardar a tornar-lo a veure tot exterioritzant-li desitjos de sort i interioritzant-li un grapat de misèries. Això si, l'any que vé, que estaràs com un fideu, serà el primer a qui aniràs a buscar.


RELAT NÚM 2

Avui voldria no haver-me llevat. Sense la Magda no em fa cap il·lusió fer-ho. Em pensava que els matins de diumenge eren genials. Et lleves a mig matí, passes per can Blanch a comprar 5 kg de diari, El Jueves i si toca, La Revista de Banyoles. Baixes a plaça i t'incorpores a la cua de Can Carbó d'on en surts amb el pa i un parell de criosants per berenar. Entres a l'Ataneu, l'Antònia ja sap el que vols de cada setmana. T'asseus a llegir la premsa tot esperant l'esmorzar. Llavors, si sobra una horeta abans d'anar a casa els pares a dinar, toca agafar la bossa i d'esport i cap al club a fer una sauna. Aprofito per dir que la sauna del club, i qui en sigui usuari ho pot certificar, és un espai digne d'una pel·lícula de l'Albert Serra (altrament dit director comercial) o si més no, d'un escrit de blog.

Però això no té cap sentit sense la Magda. Fer tot això m'agrada, però amb ella. Conscient que s'ha de fer un esforç, em llevo, em vesteixo i m'obligo a mantenir una rutina i a reprendre les rendes de la meva vida, ara en solitari. Baixo al carrer, obro el cotxe i hi deixo la bossa d'esport per no haver de pujar altre cop tornant d'esmorzar. Tanco la porta quan de sobte sento un xiulet que em resulta familiar. ELL!!!

ELL: Nano, què fas?
JO: Bé, res, deixo la bossa al cotxe que després niré a la sauna.
ELL: Hòstia guay, tio. Et veig prou bé, perquè... "bueno" ja saps, a Banyoles tot se sap... Com ho portes?
JO: El què? Ah, bé, na fent.
ELL: Mira, no sé, però jo tot això vostre ho veia molt estrany. La Magda és de família burgesa i de molta pasta i a part és tota una metgesa, en canvi tu... "Bueno" ja m'entens, que sóu de mons diferents, i vulguis que no, això s'acaba imposant per molt que es vulgui evitar. A part, és molt difícil una relació amb una pava que està tan bona que té tot Déu tirant-li la canya. A més, això de la Magda i en Simu ja feia temps que es veia a venir. Molt colegues molt coleguies però...No sé, potser fan més l'un per l'altre. Eh, però que els follin, tio, tu passa.

JO: Ja... si, no sé
ELL: Eh!!! però tu tranqui. Tio, que el món està ple de ties i que tampoc cal trobar una tia 10 per ser feliç.
JO: Si, no, si ja...
ELL: Ah!!! i ja saps, tu, si necessites res... No sé, sortir a pendre algo, parlar-ne... No sé, el que calgui.
JO: Ah, val, merci. Hauria de marxar, en veiem, val?

Giro cua, busco les claus i torno a entrar a casa. M'estiro al sofà tot sospirant un... "La puta mare que et va arribar a parir, xis te rebentessis, gossàs.

2 Relats, 2 exemples que poden haver passat a algú. No sé, potser tothom qui els llegeixi tindrà les seves històries i els seus "ELL". Un "ELL" que no va dirigit a ningú concret (o si).Convido a qui vulgui a escriure-la als comentaris.

L'Entrada d'avui la dedico als senyors que es fan dir El Carnisser d'Orriols i Passejafatxes del blog Xiscambacardi. www.xiscadegardi.blogspot.com . Que ara ja fa dies que no em bufen al clatell. Us faré xixina.