dimarts, 8 de setembre de 2009

Encara hi sóc.

M'han tornat el blog. Aquesta colla de malparits suecs han cardat el camp deixant-me el blog ple de fems. La mare que els va parir.

Busco "rodrígues" que vulgui fer-se càrrec temporalment del meu blog. Raó: marczamora@hotmail.com

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Svensk golfklubb



Ingen ytterligare information om Seves tillstånd kommer att offentliggöras, enligt önskemål från Ballesteros familj, uppger nyhetsbyrån AP.
Den förre superstjärnan kände sig enligt uppgift "dimmig" och förlorade medvetandet.
Den idag 51-årige Seve Ballesteros, som under flera år lidit av ryggproblem, drog sig defintivt tillbaka från tävlingsgolfen 2007. Han har under sin framgångsrika karriär vunnit 50 segrar på Europatouren och fem majortitlar. Han valdes in i golfens Hall of Fame 1999.

För fjärde året i rad minskar antalet medlemmar i svenska golfklubbar. Totalt är nu 521 980 svenskar aktiva medlemmar i någon svensk golfklubb, en minskning med två procent jämfört med 2007. Störst är återigen bortfallet bland juniorerna.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

DE TRASLADU

Amics i companys tots.

Us comunico que, tal i com us vaig dir, em trasladu. He buscat un blog més petit, potser no tan elegant i compartit per tal d'estalviar quatre calers. La crisi m'ha vençut.

He llogat aquest blog a una empresa de pinsos sueca que el farà servir de magatzem.

Si algú em busca em trobarà cardan maranya a www.xiscadegardi.blogspot.com
ens hi veiem.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

MALEÏDA CRISIS...

Amics, van maldades.

Fa mesos que se'n parlar. Veiem a la televisió les cares d'en Solbes, en Bush, en Feiner i tota la comitiva de finances i economia del món mundial (a exepció dels de Dubai que els li sua tot) que fan carona. No dormen, pateixen i poc a poc n'observem una aparença més austera. Ja vesteixen com nosaltres, no porten joies, ni gomina, ni punys de camisa, ni rolex. Van com nosaltres perquè han volgut ser els primers en el gest "d'estrenyes" el cinturó. Pobre gent... I nosaltres, la gent de carrer que no ho acabem de notar. Fins i tot, començo a pensar que l'ona expansiva del que ells n'anomenen ressessió arribi a fer trontollar les valentes i robustes economies familiars. Ai mare, només de pensar-hi... I els de la borsa? i els constructors? i les immobiliaries? Pobre gent, que sempre hagin de rebre els més dèbils.

Des del meu blog, m'agradaria fer una crida a la reflexió. Recordo fa uns anys, en motiu del tsunami del dia de sant Esteve que va assolar l'illa de Sumatra (Indonèsia) la gent ens vam mobilitzar en la recaptació de recursos per a l'ajuda dels demnificats. Va ser un gest preciós. Els catalans, malgrat la més que merescuda fama de garrepes dins el generós estat Espanyol, vam ser la comunitat que més va aconseguir recollir. Debem ser garrepes sensibles, deu ser això. Bé, doncs al que anava. M'agradaria que aquesta vegada ens mobilitzéssim tots plegats per apuntalar aquests agents econòmics i politicoeconòmics que tant estan patint per salvaguardar-nos d'aquesta maleïda, injusta i imprevisible crisi econòmica atribuïble fàcilment a ETA, en Pepe Rubianes, els qui van cremar fotos del rei i fins i tot a la revista El Jueves.

Doncs bé, no patiu que ja hi he pensat. Tinc tota una colla d'accions dirigides a aquesta gent.

1. La pancarta de barraques (així de passada tanquem el tema ditxós de què collons hi posem). Una lona de punta a punta d'escenari que posi alguna cosa com ara... "CAP RESSESSIÓ SENSE RESPOSTA"

2. Posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu d'aconseguir que TV3 dediqui la marató d'aquest any a aquest sector tan injustament desafavorit. Ja em sembla que ho veig. Un reportatge de fins a quin punt el conceller Castells es veu obligat a reutilitzar fins a 3 vegades la mateixa maquineta d'afeitar "d'usar i llençar", o de la gent del consell d'administració de "La Caixa" (parlem ara???) celebrant el sopar de nadal a la zona de picnic del parc de la Ciutadella fent un YOPONGO (yopongo una coca, yopongo unes croquetes, yopongo unes birres...). Tot plegat seria tan emotiu que dubto que algú es pogués negar a rescar-se la butxaca encara que fos una miqueta.

3. Realitzar una recollida de firmes autoritzant a la classe dirigent a augmentar-nos una mica la sempre petita pressió fiscal per tal d'oxigenar-los un pèl la seva malaurada economia.

4. Proposo també que tothom utilitzi els caixers automàtics aliens a la seva entitat bancària per tal de contribuïr a fer-los més lleuger el mal tràngol, pobrets. Si, les comissions que cobren són insignificants però, una mica meva una mica teva, una mica d'en Mastegatatxes, una mica del Comité d'Orriols, una miqueta d'en Simu, d'en Pep Mendoza... acabaran fent un "força" per a la bona gent de les caixes i bancs.

Jo, pobre de mi, ben poc que n'entenc d'economia, però sóc un tio sensible i palpo les coses. Creieu-me, aquesta gent ho passa malament. Els qui sigueu creients, si us plau, dediqueu les vostres oracions a polítics, banquers, constructors importants, inversors de borsa, els mai prou reconeguts especuladors... Feu-ho per caritat cristiana o a la fè que us guii.

Jo m'estic plantejant fer un gest d'estalvi econòmic. M'estic plantejant compartir blog per mirar d'estalviar una mica i poder enviar el sobrant a aquesta pobre gent. En tot cas, si em traslladés de blog a un compartit o més petit, ja us ho faria saber.

dijous, 18 de setembre de 2008

A LA VINYA DEL SENYOR...

Sovint aquesta frase serveis d'explicació davant la perplexitat que produeix observar el fer o viure de certa fauna. I és que per increïble o peculiar que ens pugui semblar una persona, de ben segur que no gaire lluny d'ella n'hi podem trobar una d'encara més increïble i sorprenent.

Avui parlaré d'aquell tipus de persones sembla no tenir altra missió entre la humanitat que recordar en tot moment aquells aspectes de la vida que hom desitjaria que no existissin o que foren diferents.

RELAT NÚM 1.

Et lleves un matí i et mires al mirall. Et veus més gras del normal. Comences a treure la roba d'estiu perquè fa dies que deixes rodanxes de suor a la d'hivern (signe inequívoc de que és hora de canvi d'armari) i quan t'emproves les teves bermudes preferides t'adones que el botó no corda. Però no és allò que li costa tancar, no. Senzillament falten tres dits per arribar a casar el botó amb el trau. Et deprimeixes, les tornes a plegar i les deixes al fons de l'armari. De mica en mica, hi vas tornant a desar tota la roba d'estiu mentre pretens consolar-te pensant que l'estiu que ve et tornarà a anar bé, perquè tens un pla infalible de dieta, una voluntat que aquesta vegada no et fallarà. Durant l'hivern ja notaves que la roba t'anava quedant petita, que els texans t'apretaven, que les camises justejaven, però no fins al punt de no poder aprofitar el vestuari estival. Bé, com que només és cosa d'un estiu... perquè segur segur que el següent l'iniciaràs com un fideu, decideixes posar-te un dia més la roba d'hivern i sortir a comprar un parell de pantalons curts i camisetes d'un parell de talles més. És llavors quan l'enemic ataca!!!

Surts de casa, encamines cap a veure en Quel de Podium i qui et trobes? A ELL. Fa mesos que no el veus, molts i després d'una breu salutació s'inicia un diàleg que comença amb un estracanada del tipus...

ELL: Hòstia tio, t'has posat com una truja, no?"

La mare que et va parir gossàs, per això no t'he trobat a faltar (penses tu). I respons amb un tímid...

TU o JO: Pse.... Potser una mica...
ELL: Hòstia una mica, dius... Tio, ara en sèrio, quan peses?
TU o JO: Pff... mira, no sé, fa temps que no em peso
ELL: Hòstia, no m'extranya, jo tampoc tindria collons de fer-ho...

Aquest diàleg mires d'acabar-lo ràpid tot desitjant tardar a tornar-lo a veure tot exterioritzant-li desitjos de sort i interioritzant-li un grapat de misèries. Això si, l'any que vé, que estaràs com un fideu, serà el primer a qui aniràs a buscar.


RELAT NÚM 2

Avui voldria no haver-me llevat. Sense la Magda no em fa cap il·lusió fer-ho. Em pensava que els matins de diumenge eren genials. Et lleves a mig matí, passes per can Blanch a comprar 5 kg de diari, El Jueves i si toca, La Revista de Banyoles. Baixes a plaça i t'incorpores a la cua de Can Carbó d'on en surts amb el pa i un parell de criosants per berenar. Entres a l'Ataneu, l'Antònia ja sap el que vols de cada setmana. T'asseus a llegir la premsa tot esperant l'esmorzar. Llavors, si sobra una horeta abans d'anar a casa els pares a dinar, toca agafar la bossa i d'esport i cap al club a fer una sauna. Aprofito per dir que la sauna del club, i qui en sigui usuari ho pot certificar, és un espai digne d'una pel·lícula de l'Albert Serra (altrament dit director comercial) o si més no, d'un escrit de blog.

Però això no té cap sentit sense la Magda. Fer tot això m'agrada, però amb ella. Conscient que s'ha de fer un esforç, em llevo, em vesteixo i m'obligo a mantenir una rutina i a reprendre les rendes de la meva vida, ara en solitari. Baixo al carrer, obro el cotxe i hi deixo la bossa d'esport per no haver de pujar altre cop tornant d'esmorzar. Tanco la porta quan de sobte sento un xiulet que em resulta familiar. ELL!!!

ELL: Nano, què fas?
JO: Bé, res, deixo la bossa al cotxe que després niré a la sauna.
ELL: Hòstia guay, tio. Et veig prou bé, perquè... "bueno" ja saps, a Banyoles tot se sap... Com ho portes?
JO: El què? Ah, bé, na fent.
ELL: Mira, no sé, però jo tot això vostre ho veia molt estrany. La Magda és de família burgesa i de molta pasta i a part és tota una metgesa, en canvi tu... "Bueno" ja m'entens, que sóu de mons diferents, i vulguis que no, això s'acaba imposant per molt que es vulgui evitar. A part, és molt difícil una relació amb una pava que està tan bona que té tot Déu tirant-li la canya. A més, això de la Magda i en Simu ja feia temps que es veia a venir. Molt colegues molt coleguies però...No sé, potser fan més l'un per l'altre. Eh, però que els follin, tio, tu passa.

JO: Ja... si, no sé
ELL: Eh!!! però tu tranqui. Tio, que el món està ple de ties i que tampoc cal trobar una tia 10 per ser feliç.
JO: Si, no, si ja...
ELL: Ah!!! i ja saps, tu, si necessites res... No sé, sortir a pendre algo, parlar-ne... No sé, el que calgui.
JO: Ah, val, merci. Hauria de marxar, en veiem, val?

Giro cua, busco les claus i torno a entrar a casa. M'estiro al sofà tot sospirant un... "La puta mare que et va arribar a parir, xis te rebentessis, gossàs.

2 Relats, 2 exemples que poden haver passat a algú. No sé, potser tothom qui els llegeixi tindrà les seves històries i els seus "ELL". Un "ELL" que no va dirigit a ningú concret (o si).Convido a qui vulgui a escriure-la als comentaris.

L'Entrada d'avui la dedico als senyors que es fan dir El Carnisser d'Orriols i Passejafatxes del blog Xiscambacardi. www.xiscadegardi.blogspot.com . Que ara ja fa dies que no em bufen al clatell. Us faré xixina.

dijous, 11 de setembre de 2008

MASCULINITZANT EL BLOG

Avui és festiu, i no un festiu qualsevol. És la diada de casa. Un dia com avui he rebut contesta del Comitè d'Orriols (veure comentaris anterior missatge). Un dia com avui, així doncs, dono per tancat el conflicte que ens ha mantingut durant dies amb les espases enlaire.

Des del meu blog vull donar suport, també, a tots aquells que aquests dies, de manera més especial, propera i sentida esteu passant pel mal tràngol d'acomiadar-vos d'en Cacus i en Josep Maria Riera. Una càlida abraçada a tots i molts ànims.

Doncs com que avui és un dia festiu i de respecte als nostres avantpassats i cultura, només deixar-vos aquestes quatre ratlles d'obligatòria presència. Molt aviat tornaré a escriure tonteries. Avui, ja per acabar, m'he decidit a masculinitzar una mica més el meu blog (sé que a l'Hugues no li agradarà aquesta decissió).

Salut, companys i endavant!!!

Cataluuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuunya triumfaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaant,
tornaraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa a ser rica i pleeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeena....
...
...
...

dissabte, 6 de setembre de 2008

RESPONENT A UNA AGRESIÓ FRONTAL

He tardat dies, de fet el xoc emocional de tal agresió em va deixar en blanc, però ha arribat l'hora de dir les coses clares i contestar al "bastafigues" i "bufamistus" del Comité d'Orriols. Un indesitjable que fa poc més d'una setmana (el 28/08) gosava, al seu blog http://www.xiscadegardi.blogspot.com/ parlar de la meva persona en termes tan despectius com "l'ordinari més gros" o "criatura que escriu la primera cosa que se l'hi acut" i d'altres que em fan sagnar l'úlcera només de pensar-hi. Ara doncs, i des d'aquí, des de casa meva (perquè aquest blog és casa meva) diré quatre veritats com una casa.

Comité d'Orriols és un personatge que gosa parlar de Banyoles i banyolins en primera persona. Com si realment ell en fos. És capaç de parlar de les pudors de can Juncà i Triperia Costa des de Sant Feliu de Guixols quan, des de casa seva, si obre la finestra sent la olor del CHANEL 5 de la Tita Cervera. Té un blog on presumeix de reflectir-hi la més banyolina de les maneres de fer i costums. Un blog on presumeix d'haver-hi projectat el més nostre però... no hi surten Kitsch i els Babaus. Ni en Paco dels Catòlics, ni en Pulido de la Teisa, ni en Pepe del Bazar Canàries, en Sibeques pare, ni en Casamitjana de la Vila (un altre perdonat de la memòria històrica i mira que jo anava a Casa Nostra). No parla de l'U ni del línia 7, etc, etc, etc, etc ,etc, etc, i centenars d'exemples més. Com es pot parlar de Banyoles, de nosaltres i els que són com nosaltres sense parlar d'aquesta gent? Bé, des de Sant Feliu de Guixols es pot parlar de tot. De fet, el meu pare, el senyor Juli Samora encara gosa parlar de Badalona quaranta anys després d'haver-ne marxat. Per cert, que a l'escrit anterior on parlava del sentit comú dels Samora em vaig descuidar de dir que el meu pare, en Juli Samora, atribueix la seva garraperia al seu nom. Diu que si es digués Emili seria més aGRAHIT, però com que es diu Juli, li toca se GARREPA. Això si que ho té, de sentit de l'humor sempre n'ha regalat a tort i a dret.

Bé, sense desviar el punt de mira de l'escopeta, amic Comité d'Orriols, gosaré estrecanejar-te un advertiment o altrament dit, un "Altantu". No em deixis aquesta gent en l'oblid. No m'ho facis si vols parlar de Banyoles, de nosaltres i els que són com nosaltres, com tu i jo.

Bé no pretenc ofendre't. Saps molt bé, Comité d'Orriols, que si et salves d'un judici sumaríssim i d'una execució pública a la plaça major, ordenada per en Garsón Banal i televisada per Teleporqueres des del terrat del Bar Plaça, serà gràcies a una amistat comuna entre nosaltres. Aquest cop et salvarà en Jep Castro que, malgrat tot, sempre m'ha parlat de tu com una persona respectable. A ell li deus la vida i jo una enorme admiració.

No obstant, vigila molt. Ni un pas en falç. Ni una referència més a la meva sobreturronada. T'adverteixo, que sóc de Mas Palau i de petit "m'esbraiava" amb els del carrer de les Rotes pels dominis del Camp Vell. Altantu, doncs que no et trec l'ull de sobre.