EL SENTIT COMÚ DE "can "Samora"

Avui he vist un parell de coses que m'han fet reflexionar al respecte de l'enfocament que la tradició de la família "Samora" li ha donat al concepte de "sentit comú" i que m'ha fet adonar que, per molta gràcia que a algú li puguin fer, tan errat no és.


La primera és que avui, per primera vegada després de setmanes, he visitat el meu perfil del blog. No, el meu perfil físic ja me'l tinc força conegut, no és de bon evitar. Doncs mira per on quina lògica més espaterrant. Em diu que sóc "cancer" i que el meu animal zodiacal és el "conejo". Ui si... això és sentit comú en estat pur. Deu ser un conill disfrassat de "cangreju" "pelumenus".


La segona afirmació és la que fa el "Comité d'Orriols" al seu blog http://www.xiscadegardi.blogspot.com/ on en el seu escrit d'avui afirma que a en Marc Zamora, o sigui servidor de vostès i la nació, ja li pesen els torrons. Això m'ha fet recordar l'entranyable lògica i coherència amb la que els meus progenitors van establir unes bases de funcionament sostenible.


Si, a can Samora es mengen els torrons a l'estiu. i panallets per Nadal i la coca de Sant Joan es menja per Sant Pere. A casa, tota la vida han passat els reis el dia 28 de gener. Amb el temps he anat entenent que era una qüestió econòmica i de rebaixes, però de bon principi em van saber vendre la moto molt fàcilment explicant-me que els reis reperteixen els regals per ordre alfabètic, i clar, com que aleshores no coneixia cap Zurita ni cap Zamudio, no m'era de bon contrastar. La qüestió és que a ca meua es compren els productes quan van a bon preu, que és quan s'han de comprar. Algú pot pensar que és un qüestió de garreperia, però pujar quatre mainades afamades com senglars amb una economia d'obrer comporta, per força, molta imaginació.



I encara diria més!!! de ben segur que els turrons a l'agost son acabats de fer, i el pastisser que aconsegueix vendre una coca de Sant Joan per Sant Pere ho fa amb un somriure d'agraïment molt diferent a l'agobiament del dia de la revetlla. I què me'n dieu dels panallets? Que per nadal ja són secs? Aquí si que no us hi estic. A les nostres contrades, i ja ho haurieu de saber, tenim uns productes tan nostrats com la garnatxa, la ratafia i el vi bo que per alguna cosa es van inventar. Un panallet remullat amb moscatell tan bon punt s'arriba de la Missa del Gall no té desperdici, i ja em perdonareu, però a hores d'ara no sabria ni com posar-m'hi davant una plata de turrons en aquelles dates d'afartament.

El tema del brunyols (perquè aquí se'n diuen així i és com s'hauria de dir a pertot arreu) és una exepció ja que a can Palmada (família de la Xènia) se'n mengen tot l'any. Ells en diuen Oriols, però ve a ser el mateix amb la diferència que només són Oriols els que provenen de Can Carbó de plaça.

A la casa gran de la família, el que mana, almenys de forma oficial perquè a l'hora de la veritat tothom carda el que li passa pel forro, és el pare. El pare sempre s'ha caracteritzat per ser una persona absolutament a l'altre extrem del que es coneix avui en dia com a "comprador compulsiu". Ell vindria a ser un "comprador reflexiu". Us en posaré un exemple ja conegut per persones del meu cercle més proper.

El meu pare un dia va anar a comprar sucs. Si, sucs. De bones a primeres, i desconeixedor dels gustos majoritaris de la família, va decidir comprar 3 pots de cada. Tres de pinya, tres de taronja, tres de préssec i tres de tomata (perquè aquí se'n diu tomata i és com s'hauria de dir a pertot arreu). A partir d'aquí va posar en marxa tot un mecanisme d'observació i estudi que és el següent i del qual en va extreure unes conclusions.

Inventari del dia 1 després de la compra: 1 pot suc de taronja, 2 pots suc de pinya, 2 pots de suc de préssec i 3 pots de suc de tomata.

Inventari del dia 2 després de la compra: 0 existències suc de taronja. 0 existències de suc de pinya, 1 pot de suc de préssec i 3 pots de suc de tomata.

Inventari del dia 3 després de la compra: 3 pots de suc de tomata.

Conclusions del pare: El suc de tomata és i serà el suc oficial de can Samora. És l'únic suc capaç de sobreviure a les constants incursions de la família a la nevera.

I així és com, seguint aquest model de compra i consum, a la nevera i rebost de la meva família s'hi poden trobar productes tan estrambòtics com poden ser les conserves d'alls dolços, pots de remolatxa, pastilles de sabó de rentar mans (diu el pare el de dosificador no el sabem fer servir, que n'abusem), coco rallat (diu que es pensava que era formatge però la qüestió és que subsisteix), horxata i tota una gama d'existències d'allò més curioses.

I és que a can Samora no es llença res. Res almenys que abans no hagi sigut sotmès a un gavinet de crisi i avaluació de productes caducats. Per exemple, quan l'horxata caduca, no caduca perquè ho digui la data, això és per posar pressió al comprador i accelerar-ne el consum i el conseqüent repostatge. A casa l' horaxa caduca quan precipiten l'aigua i la matèria consistent. És aleshores que es crea un comissió d'anàlisi del producte i avaluació de les causes per tal d'extreure conclusions i reajustar els criteris de compra.

Si família, aquesta és l'enfoc del "sentit comú" de can Samora. Eh, dieu-ne absurd i ridícul si voleu, però no em negareu que s'alinia més al sentit comú que no pas el dir que una persona que és cranc té com a animal simbòlic un conill. On irem a parar!!!