I ARA QUÈ?

Ara ja no estic de Rodrígues, ja no.

I aquesta és la pregunta que em ve al cap. I ara què? què se'n ha de fer d'aquest blog? el despenjo? el canvio?

Ben pensat, ni tinc cap obligació de treure'l ni de despenjar-lo, en tot cas, tinc la mateixa obligació que teniu vosaltres de llegir-lo. I com que avui en dia no sobren les finestres per obrir-se al món, he decidit que el mantindré (fins no sé quan) i que hi seguiré escrivint-hi amb no sé quina periodicitat.

No parlaré de mi, almenys com a eix central. Hi escriuré sobre coses del dia a dia. Coses que tothom viu i a vegades comenta i a vegades no. M'encanten aquelles coses, sensacions, situacions que qui més qui menys tothom ha viscut i que quan algú les explica fa que apareixin somriures de complicitat entre els oients. Uns somriures de complaença provocats per la sensació agradable de notar que, al cap i a la fi, no sóm tan diferents els uns dels altres.

Parlaré de l'ACS de Banyoles, un idea que tinc al cap per tal de constituïr en associació tota aquella colla de comerciants de Banyoles que tenen en comú la simpatia (no precisament per anar-ne sobrats) Associació de Comerciants Simpàtics de Banyoles englobaria aquell carnisser, aquella dependenta flequera, aquell estanquer, restaurador, o un que ven diaris..., les seves parelles i fins i tot família sencera de la nostra ciutat que, no només no està o estan capacitat/s per estar de cara al públic sinó que, ni tan sols haurien de poder sortir de casa. No seré jo qui posi el noms i cognoms a possibles membres d'aquesta associació, però de ben segur que cadascun de vosaltres me'n direu una colla. Aquell comerciant que s'enfada quan li demanes alguna cosa que no té, quan hi vas 5 minuts abans de tancar, quan li demanes alguna coseta fora del corrent, quan fas una petita reclamació emparat pel sentit comú (ja no per la llei)... Bé, ja en parlaré més endavant.

Així doncs, queda inaugurat el nou enfocament del meu blog que, si m'ho permeteu i si nó m'és igual, mantindrà el mateix nom. WWW.UNMESDERODRIGUES.BLOGSPOT.COM .

EL SENTIT COMÚ DE "can "Samora"

Avui he vist un parell de coses que m'han fet reflexionar al respecte de l'enfocament que la tradició de la família "Samora" li ha donat al concepte de "sentit comú" i que m'ha fet adonar que, per molta gràcia que a algú li puguin fer, tan errat no és.


La primera és que avui, per primera vegada després de setmanes, he visitat el meu perfil del blog. No, el meu perfil físic ja me'l tinc força conegut, no és de bon evitar. Doncs mira per on quina lògica més espaterrant. Em diu que sóc "cancer" i que el meu animal zodiacal és el "conejo". Ui si... això és sentit comú en estat pur. Deu ser un conill disfrassat de "cangreju" "pelumenus".


La segona afirmació és la que fa el "Comité d'Orriols" al seu blog http://www.xiscadegardi.blogspot.com/ on en el seu escrit d'avui afirma que a en Marc Zamora, o sigui servidor de vostès i la nació, ja li pesen els torrons. Això m'ha fet recordar l'entranyable lògica i coherència amb la que els meus progenitors van establir unes bases de funcionament sostenible.


Si, a can Samora es mengen els torrons a l'estiu. i panallets per Nadal i la coca de Sant Joan es menja per Sant Pere. A casa, tota la vida han passat els reis el dia 28 de gener. Amb el temps he anat entenent que era una qüestió econòmica i de rebaixes, però de bon principi em van saber vendre la moto molt fàcilment explicant-me que els reis reperteixen els regals per ordre alfabètic, i clar, com que aleshores no coneixia cap Zurita ni cap Zamudio, no m'era de bon contrastar. La qüestió és que a ca meua es compren els productes quan van a bon preu, que és quan s'han de comprar. Algú pot pensar que és un qüestió de garreperia, però pujar quatre mainades afamades com senglars amb una economia d'obrer comporta, per força, molta imaginació.



I encara diria més!!! de ben segur que els turrons a l'agost son acabats de fer, i el pastisser que aconsegueix vendre una coca de Sant Joan per Sant Pere ho fa amb un somriure d'agraïment molt diferent a l'agobiament del dia de la revetlla. I què me'n dieu dels panallets? Que per nadal ja són secs? Aquí si que no us hi estic. A les nostres contrades, i ja ho haurieu de saber, tenim uns productes tan nostrats com la garnatxa, la ratafia i el vi bo que per alguna cosa es van inventar. Un panallet remullat amb moscatell tan bon punt s'arriba de la Missa del Gall no té desperdici, i ja em perdonareu, però a hores d'ara no sabria ni com posar-m'hi davant una plata de turrons en aquelles dates d'afartament.

El tema del brunyols (perquè aquí se'n diuen així i és com s'hauria de dir a pertot arreu) és una exepció ja que a can Palmada (família de la Xènia) se'n mengen tot l'any. Ells en diuen Oriols, però ve a ser el mateix amb la diferència que només són Oriols els que provenen de Can Carbó de plaça.

A la casa gran de la família, el que mana, almenys de forma oficial perquè a l'hora de la veritat tothom carda el que li passa pel forro, és el pare. El pare sempre s'ha caracteritzat per ser una persona absolutament a l'altre extrem del que es coneix avui en dia com a "comprador compulsiu". Ell vindria a ser un "comprador reflexiu". Us en posaré un exemple ja conegut per persones del meu cercle més proper.

El meu pare un dia va anar a comprar sucs. Si, sucs. De bones a primeres, i desconeixedor dels gustos majoritaris de la família, va decidir comprar 3 pots de cada. Tres de pinya, tres de taronja, tres de préssec i tres de tomata (perquè aquí se'n diu tomata i és com s'hauria de dir a pertot arreu). A partir d'aquí va posar en marxa tot un mecanisme d'observació i estudi que és el següent i del qual en va extreure unes conclusions.

Inventari del dia 1 després de la compra: 1 pot suc de taronja, 2 pots suc de pinya, 2 pots de suc de préssec i 3 pots de suc de tomata.

Inventari del dia 2 després de la compra: 0 existències suc de taronja. 0 existències de suc de pinya, 1 pot de suc de préssec i 3 pots de suc de tomata.

Inventari del dia 3 després de la compra: 3 pots de suc de tomata.

Conclusions del pare: El suc de tomata és i serà el suc oficial de can Samora. És l'únic suc capaç de sobreviure a les constants incursions de la família a la nevera.

I així és com, seguint aquest model de compra i consum, a la nevera i rebost de la meva família s'hi poden trobar productes tan estrambòtics com poden ser les conserves d'alls dolços, pots de remolatxa, pastilles de sabó de rentar mans (diu el pare el de dosificador no el sabem fer servir, que n'abusem), coco rallat (diu que es pensava que era formatge però la qüestió és que subsisteix), horxata i tota una gama d'existències d'allò més curioses.

I és que a can Samora no es llença res. Res almenys que abans no hagi sigut sotmès a un gavinet de crisi i avaluació de productes caducats. Per exemple, quan l'horxata caduca, no caduca perquè ho digui la data, això és per posar pressió al comprador i accelerar-ne el consum i el conseqüent repostatge. A casa l' horaxa caduca quan precipiten l'aigua i la matèria consistent. És aleshores que es crea un comissió d'anàlisi del producte i avaluació de les causes per tal d'extreure conclusions i reajustar els criteris de compra.

Si família, aquesta és l'enfoc del "sentit comú" de can Samora. Eh, dieu-ne absurd i ridícul si voleu, però no em negareu que s'alinia més al sentit comú que no pas el dir que una persona que és cranc té com a animal simbòlic un conill. On irem a parar!!!

"EL MUNDO ESTÁ LOCO LOCO!!!"

Això és el que deia un home mentre aquests bombers, policia, gruïsta... intentaven treure un cotxe de l'Estanyol del Vilar. Ei, i no era un cotxe qualsevol ni de qualsevol. Era el cotxe nou de trinca del Doctor Lloveras, reputat traumatòleg local amb reconeixament estatal.

La qüestió és que aquest incident va succeïr el dimecres a quarts de nou del vespre. Jo estava al MAM fent temps per anar a Girona doncs havia quedat per sopar amb en Daniel Porqueras. Cal deixar constància que anar a sopar amb en Dani és garantia de bona menja, bon veure, abundància i clatellada. Però una clatellada amb l'estómac content fins i tot m'atreviria a dir que té propietats digestives. Bé, que me'n vaig per les branques. Doncs el Doctor Lloveres i senyora, segons fons xafarderes del poble van sortir absolutament il·lesos i secs de l'incident en qüestió. Com pot ser? màgia? poders? No!!! estaven sopant a la Masia ells dos i de ben segur també hi havia el fre de mà fent un pica-pica.

Un cop explicats els fets, i tornant a la frase del títol, el dijous al matí, mentre anava a veure en Quer al Mam, em vaig trobar amb tot el desplegament logístic de rescat del vehicle submergit. El millor d'aquests casos és parar-te, aparcar (asseguan-te que el fre de mà estigui a lloc), baixar i anar a gaudir del reguitzell de comentaris de jubilats i campingueros, tots més sabis que la policia, els bombers i els gruïstes. D'entre els comentaris de "l'haurien d'aixecar per aquí" o "amb aquesta grua poca se'n sortiran" o el típic de "això és cosa de mainada i el pitjor és que el seu pare no li dirà res de res" en va sortir un que em va impresionar molt. Tan per originalitat com per el grau just de corrosivitat que comportava l'afirmació. La qüestió és que a mig matí del dijous 21 d'agost l'home, sense treure la mirada de l'operació de rescat, i com qui no vol la cosa, va afirmar: "El mundo està loco, loco. Los aviones van por los suelos, los coches bajo el agua, ya mismo nos pasa un submarino volando". I es va quedar tan ample. Jo em vai quedar parat i em va sortir un "qui el va parir" que encara no sé quina interpretació donar-li, però la veritat és que aquell home no deia cap mentida, què més s'ha de veure en aquest món?

En fi, aquesta és la història del cotxe nou d'en Lloveras metge dels ossos (veterinari no, dels altres ossos).

Què més explicar-vos? Doncs que avui fem expedició fins a Torroella de Montgrí al correfoc que organitzen cada any els Duc. Hi anem una representació curta. En Casellas, en Simu, en Non, en Carcamo, en Manel, potser en Gerard i servidor de vostès i la nació. És un correfoc d'aquells d'anar-hi "altantu". Primer pel tipus de carretilles. Són de l'Igual, i per qui no les coneixi, són aquelles que el tro reventa timpans. El segon factor a tenir en compte és l'adoquinat dels carrers per on passa el correfoc. La última vegada que vaig anar-hi el balanç va ser d'un esguinç per tormell. Clar, et fan saltar i tu saltes però es veu que el caure ja és cosa de cadascú, ningú t'hi ajuda i clar, adoqunins=terra irregular, si a més, hi sumeu (ara que ja ho sabeu) que els meus tormells són d'quells es podrien vendre a un basar xinès de tot a 1€, el resultat va ser el que va ser.

O sigui que... Avui Torroella, diumenge que vé a la Farga (a l'ataque amb els mandingus) i l'altra setmana... Olot. La Xènia, via comunicació interna entre ella i servidor, ja m'ha fet saber la seva intenció de venir-hi. Guay.

Bé, família, jo aniré passant que encara em queden coses per a fer. Salut a tothom i bon cap de setmana.

Un record per la Pina que es troba en període de recuperació d'una operació d'apèndix. Anims Pina i a qui tingui la difícil responsabilitat de substituïr-la a la cuina del Nyam.

Ei, només falten 5 dies per la tan desitjada tornada de la Xènia. Ja veieu, les coses li van bé i s'ho està passant genial (almenys que hagi valgut la pena, no?). Us recordo l'adreça del seu blog per qui no la tingui i vulgui visitar-la.

http://www.somnisx.blogspot.com/

Marc.

CORREFOC, impresions.

Dilluns... quin descans, quina peneta i quina satisfacció!!!

Ha passat tot. Ha anat bé, molt bé, diria jo.

Crec que ha estat el millor correfoc al que he assistit mai (tampoc n'he voltat tants, però 4 anys dona per haver-ne vist algun). Molts diables, moltes colles, molta feina, molta ambició i ens n'hem sortit. Crec que en podem estar molt més que satisfets. Que hi ha coses a millorar? per descomptat, sempre n'hi haurà. Que hi ha hagut cagades? és possible, però no pesen ni una mil·lèsima part del que pesen els encerts.

Hi ha hagut coses molt positives, tantes... que considero que està fora de lloc pensar ara amb les negatives. Toca gaudir i assaborir el resultat de la feina ben feta. Arribarà un dia que parlarem del que es va fer malament o que no va acabar d'anar prou bé. Però ara com ara només puc pensar en positiu i amb la gent que més hi ha pencat. No cal dir noms, tothom ho sap i d'una manera o altre els li ho reconeix. També cal tenir present la gent que no són de Gàrgoles (fins que ells vulguin) i que ens ajuda. En Txirri de l'Atlètic, els sardanistes, en Jano (impagable), en Quasi (fideuà impresionant)...

Vam donar una bona imatge i vam ser uns excel·lents amfitrions, malgrat que algú o alguna colla no estiguessin a l'altura de tan bona acollida.

Dos records també molt especials. Un als tabalers de les Corts. Sóu indiscutiblement la millor colla de Barna, no patiu. Això del casting queda aparcat. Definitivament, creiem que vam tenir la sort de trobar la més guapa a la primera. Ens veiem al correbars de l'octubre, que ja tenim set. El segon record i seria injust no tenir-lo és per el recent estrenat tècnic de festes. Només els que vam estar-hi aprop sabem el que ha arribat a pencar aquest paio tan el la preparació com durant les festes. És la predisposició per excel·lència. El bon tarannà personificat, però el que més en destaca és l'eficiència i professionalitat. Torna a ser un plaer treballar amb el tècnic de festes de l'ajuntament.

Les coses dolentes... algunes es diran, d'altres es callaran (serà injust però potser millor deixar-les estar) i d'altres quedaran plenament justificades. Tots fem broma amb els nervis i la manera de dir les coses d'en Simu en algunes ocasions però ningú té dret de destacar-ne això per damunt de la seva entrega i treball. Nervis tots en passem, però quan t'hi has deixat la pell, la il·lusió per l'èxit i la por a la decepció és enorme, i més quan n'ets el màxim responsable. Caldrà millorar-ho? En tot cas caldrà que ho segueixi millorant, que ja ho ha fet i força.

Ja sap greu aquesta valoració tan seriosa, però l'orgull i satisfacció és gran, molt gran.

Amun Gàrgoles!!!

PD: Xènia, tu també hi eres, ho saps.

Us he penjat una foto de l'assaig, quan en tingui més us les penjo.

Marc.

Aigat de pàuer

Culloooooooooooooooooooooooooooooooooooons!!!
Quarts de dotze de la nit. Res, feia vint minuts que tocava un dels grups del TiriRock quan de cop i volta vei que tot déu es carda a córrer. Durant tot el dia havia fer la puta i la ramoneta, però cap a última hora de claror semblava que havia netejat. La qüestió és que a les 11 comença el concert. Un festival de llum i so, però també de llamps i trons ( al principi només això).
Jo no havia notat res i juro que anava serè i no estava a sopluig. Van passar tres segons i allò semblava Venècia. Unes corredisses de cal déu. Recordo que només vaig ser a temps de recollir la caixa amb els calers (Gàrgoles gestionàvem la barra de la plaça Perpinyà) i arrencar a córrer sota el primer porxo que vai trobar. Feia 10 segons que havien arribat les pizzes que havíem encarregat a Telepizza ( a 20 metres d'on érem). No vaig tenir temps ni de mirar-me-les. Un cop vaig haver-me situat vaig adonar-me que estava al costat d'en Non, la Nojal, en Lluís Rubi (tècnic de festes) i la Txell, una nova tècnica de festes que s'estrenava i que ja al primer dia li va tocar aquest "fregao". Però... on eren la resta de la gent de Gàrgoles? havien sobreviscut? JORDI CÁRCAMO: a sotra els garatges a l'altre costat de plaça. No es va mullar. PERE PALMADA: a sota el tros de balconet més proper a la màquina de cerveses. Es va mullar però no va passar set. SIMU I XANXES: sota la barra. Va ser un espectacle. Teníem una barra d'aquelles de ferro d'Estrella Damm i s'hi van posar a sota. En Simu anava canviant de barra a mesura que el vent les tirava i el deixava amb el cul enalire. La Xanxes estava sota una altra barra ajupida mentre en Non li suplicava que salvés les pizzes. Si no fos per l'angoixa que provocava veure la pobre gent de l'equip corrent com animals per salvar els trapaus, igual que els grups, us asseguro que la situació era descollonant. Encara ara, mentre escric això, em cauen les llàgrimes. Imagineu la situació, un aiguat de collons d'aquells que deixa una riuada de quatre dits d'aigua. En simu amb les ulleres entelades, amb l'aigua als turmells i corrent de barra en barra. La Xanxes, amb aquelles cames llargues arroplegades i ageguda sobre 2 packs de tònica intentant salvar 2 pizzes familiars. En Non cagant-se amb tot per la gana que tenia i patint per les pizzes. En Pere Palmada oferint cerveses al personal i en Victor d'OT corrent per la plaça per salvar els trapaus.

És d'aquella situacions en que qualsevol comentari et fa descollonar. D'aquelles vetllades que per res del món voldria haver-me perdut i que queden per la memòria i que s'expliquen sovint, com el viatge a Mallorca. També és cert que tot aquell festival ens va descarregar molt de tensió ja que els preparatius del correfoc d'aquest any ens estan portant molta feina.

Potser a vosaltres no us fa massa gràcia el que acabo de narrar, però us asseguro que haver-hi sigut, haver-ho viscut, compensa enormement el disgust d'haver-ho anul·lat tot. Victor E.B. ja vindrà un altre dia, i si no, que li vagi bé. Barres ja en farem d'altres, però la situació... inesborrable. Poques vegades, una adversitat com la d'ahir, tan sobtada i estrident s'ha viscut amb tanta enteresa i humor. Va ser un aigat de festa major de cap a peus!!! un 10 per en Rubi (t'en dec una, per cert. Aquest vespre i demà, ja saps que no arribaràs sec a casa, ho prometo), per la Txell (bona estrena) que es va lligar al segurata i va tenir un duel de titans amb la road mánager de V.E.B (vaia Manolo de tia), i per tota la gent de Gàrgoles que vam empapar-nos de litres d'aigua i els vam convertir en bon humor.

Aquest matí hi ha hagut un petit parèntesi i hem fet feineta de baixa tensió. Ara toca assaig amb en Garganta i en Guillem, després arribada dels de les Corts (que potser s'instal·laran un parell de dies a ca la tieta), correfoc txiqui, assaig del gran i avui festa fins tard (que és tradició la nit abans).

Lamento molt no poder-vos oferir fotos de l'espectacle d'ahir, però és que vaig deixar la maleta abandonada amb la càmera a dintre i vaig adonar-me'n quan la vai veure surant. He salvat força tot.

Xènia: Ahir haguessis rigut de valent. És d'aquelles situacions que a tu et fan petar. Tranqui, ja n'hi haurà d'altres.

Ei, que és de molt valorar que en un dia com avui hagi tingut temps d'escriure!!!

L'ÚLTIM DISSABTE ABANS DEL CORREFOC

Dissabte, o sigui ahir, va ser una d'aquelles nits que es fa tan llarga i que arribes a casa amb les

ulleres de sol posades.

Vam anar a fer un sopadic a cal presi amb el fillol. El presi és el poiós de la primera foto. Em consta que li tocarà força els ous saber que he penjat una foto seva. La seva venjança o reprimenda pot ser perfectament del tipus trencar-me una dent, els llums del cotxe, escopir-me a la cara... És una persona de venjances desproporcionades o altramendit dissuasòries. L'Eva, la seva dona i que surt al costat, viu enganyada. Creu que es va casar amb una persona normal, educada, respectuosa, coherent, acollidora però... en fi, ja el coneixem.

En Non (o presi) és d'aquelles persones que fins que no portes dos anys a Gàrgoles ni tan sols fa l'esforç de mirar-te, i ho reconeix. Llavors, quan ja li has agafat ràbia, quan t'has fet a l'ideia que és un prepotent i sobrat, tot d'una et ve i et fot un clatellot. Això sí, amb el disgust, la ràbia i la perplexitat, encara et queda fer un últim esforç per racionalitzar la "colleja" i endreçar-la a la carpeta de "Entrada de Mostres amigables d'efecte", perquè es veu que són així, les clatellades del presi són carinyoses i és un honor que el teu clatell hagi sigut l'escollit per a la visita fugaç i traumàtic de la seva mà.

A l'altra foto hi trobem el fillol. És una barreja de Harry Potter i gos pequinès.El seu clatell, igual que el meu, també és dels que rep sovint la visita de la mà callosa d'en Non. Recordo a tothom qui tingui temes pendents de parlar amb el fillol que s'ha d'espavilar ja que la setmana que vé molt possiblement no serà un bon moment per a fer-ho ja que és la setmana que més explota la seva faceta canina rabiosa de llepón.

En fi, que ahir al vespre vam tenir un sopar a cal presi i desenprenses vam anar fins al Mam on vam trobar la colla de la Xènia. Bé, algunes de la colla, perquè em sembla a mi que encara no les he vist mai a totes juntes, i Déu faci que no les hi vegi mai.

La qüestió és que ahir estaven molt esverades, molt més del que és habitual en elles. La colla de la Xènia té un tret característic. La que fa més cara de mosqueta morta és la resulta sér més perillosa. Parlo de la Marta i l'Eva. Qui les va parir!!! Bé, doncs ahir tenien un dia molt borrós. El matí havien estat al Water World on van passar-hi coses molt extranyes (mocs als cabells de la Mariona, sortida de pitram a mig tobogan de la Pina...). Jo no vaig pas anar-hi, Déu me'n guard, però me'n van posar al dia. Doncs no sé si va ser per el cansament del parc aquàtic, per l'ingesta de galetes per a gossos (veure foto) o d'alcohol però la qüetió és que feien por.

Bé, ara us hauria d'anar deixant que toca una altra reunió, si per un cas, ja acabaré l'informe una altra estona.

Nota important:

- Visita de la tieta Carme.

- Visita pròxima d'en Pep i la Roser.

- Demà retorno a la volta a l'estany diària.

- Dissabte em vaig rostir a la piscina de casa els meus pares.

- JA HEM PASSAT L'EQUADOR DEL VIATGE DE LA XÈNIA!!!

ARA SI, DE CARA A BARRACA!!!

Avui hem sortit a El Punt, que vulgues que no...

Li van fer una entrevista al fillol, i com bon fillol que és se'n ha recordat del padrí. Tabé hi han posat dos fotos. Suposo que si m'equivoco ja saltarà l'Hugas per rectificar-me de forma increpant, però jo diria que el de la foto és l'Edu Gifreu.

Avui és divendres i això sempre s'agraeix, no?

Ahir vai anar a sopar a ca la Pina i en Mascu. Una amanida de les bones. Es nota que les veus ja han començat a córrer, estava a petar. Quina gentada, mare de déu. Això si, això no va afectar ni al servei ni la qualitat de les viandes. Només els grans professionals saben donar la talla en qualsevol situació.

Érem 6 a taula. En Marc Cortada (el fixe), la Laura Serra, la Roser (abans Rosita que Xarito), l'Irene, en Pauet i servidor de vostès.

De fet, va ser una bona manera d'acabar un bon dia.

Una jornada mig ventallonenca i mig banyolina. El matí vam dedicar-lo a temes del poble de l'Empordà. Vam dinar al costat del gran Queco Novell (que cabroooooooooooooooon). Una mitdiada com déu mana, i a gargolejar una mica. soparic al Nyam i cap al sobre.

Aquest matí he rebut notícies de la mestressa. Tot va bé, i això sempre és d'agraïr per la calma que comporta. Si mireu el seu blog, veureu que se'n recorda de tots vosaltres, també.

Hi ha coses que encara no acabo d'entendre.

- Què li ha pogut fer pensar a la Meri que jo tinc un GPS? i allò de la furgoneta de què anava?

- Com pot ser que en Parrachin, EL MEU PARRACHÍN!!!, encara no sabés que al Mam es fan sopars de nivell?.

- Com és que encara es pot parlar amb el meu fillol? a hores d'ara jo comptava que ja mossegaria.

NANOS!!! ENGEGUEM MOTORS!!!

Ahir vai parlar amb els amics de les Corts. Ja frisen per ser a divendres que vé. Aquests fliparan. UOOOOOOOOOO!!!! nervis nervis nervis.

Menú:

1 poma

3 cafès (nem pa bé).

Seguiré, ara tinc feina.